diumenge, 4 de març de 2007

Que sempre sigui diumenge


Els diumenges. Jorge Semprún inicia el seu relat sobre la seva vivència al camp de concentració de Buchenwald explicant com eren els diumenges, entre música i poesia, no a partir dels seus horrors. Això em va cridar molt l'atenció, diria que el que més de tot el relat. La tranquil·litat per sobre de la desesperació. Una bona tria, una bona manera de veure i d'explicar les coses, però també força difícil; sol passar que les males experiències ens marquen molt més que els bons moments. Almenys a mi, personalment, em passa. Tot allò amarg i dur a vegades oculta altres moments agradables i càlids. Els traumes venen provocats per situacions extremes, “negatives” que ens marquen profundament. I trobo sorprenent que en Semprún, amb aquest trauma sobre la seva estada al camp, tingués aquest valor, aquesta motivació vital per tirar endavant i començar la seva història relatant instants “banals” d'alguna manera, en certa forma agradables tot i el context. Aquestes estones es mostren al llarg del seu llibre amb constants referències al grup de jazz, als moments que recitava poesia amb els seus companys, amb les seves relacions amb les dones... No oblida, però, detalls punyents com el fum del crematori i els crits de l'oficial dient que l'apaguin quan es fa fosc. Fins i tot en el son, aquella realitat viscuda apareix i li enfosqueix la vida i, tot seguit, es desperta atordit. Què és realitat i què és somni? Semprún es refugia en les vies d'evasió que ell ha creat, algunes citades anteriorment; no es tortura constantment amb el passat. Crec que l'autor forma part del grup de persones que veuen l'ampolla mig plena, en lloc de mig buida. Un home valent i amb ganes per viure i tirar endavant, que intenta veure tot allò bo de la vida sense (poder) oblidar allò dolent.

Quan alliberen el camp i Semprún intenta refer la seva vida, s'endinsa en xerrades filosòfiques a les 6 del matí amb antics companys, en alguna que altra festa, en estar amb dones... i se submergeix també en la escriptura, molts anys després. Aquestes són les seves vies d'evasió per escapar del malson de Buchenwald. Crec que és un lluitador i que intenta com pot sortir de l'infern en què havia viscut. Hi ha gent que encarna aquesta personalitat optimista d'en Semprún, però d'altres, després de tal experiència, a causa de la seva personalitat, es tancarien a casa, corpresos i bloquejats per tots els mals records, es tornarien esquerps i bruscos, amb mal caràcter... o senzillament molt silenciosos. Aquest tipus de gent es martiritzarien amb el record, no ho escriurien, o potser si, però després s'adonarien que el record els persegueix, que mai morirà sinó moren ells, així que alguns se suïcidarien, com el cas d'en Primo Levi. “Els que es van suïcidar ho van fer perquè la memòria se'ls feia insuportable”, segons va dir Semprún en una entrevista.
Crec que cadascú té un personalitat més marcada: uns més positiva, d'altres més negativa. En el meu cas sóc una persona que tendeixo a col·lapsar-me o obsessionar-me per males vivències i després les recordo més detingudament que no pas d'altres més bones. No hi ha dubte que acostumem a reaccionar sempre d'una manera en concret davant de determinades situacions, que ens inclinem cap a certs estats d'ànim, però que, en el fons, tothom som tan Semprún com Levi a la vegada. És a dir, per una part, fem tot el possible per recuperar-nos i continuar amb la nostra vida i pensar tan poc com puguem en tot allò dolent, provar d'oblidar-ho o almenys de poder conviure amb allò que hem viscut; d'altra banda també vivim torturats, emmalaltits per aquests records inesborrables, a vegades emportats al límit. Els dos autors s'havien trobat en situacions similars i ho van afrontar cadascú d'ells com va poder, però Levi va acabar optant pel suïcidi. Els records el van arrossegar: les lletres que havia escrit no havien apaivagat tant de dolor. En cap moment jutjo si està bé o malament, simplement vull mostrar les diferents actituds a l'hora d'encarar el passat. De la mateixa manera, per uns potser la escriptura és un mètode terapèutic i alliberador, per uns altres no és més que reviure el passat i recrear-se en ell.
Les nostres vies d'evasió que utilitzem normalment solen ser petites rutines quotidianes: mirar un determinat programa de televisió un dia concret a la setmana, anar a dinar amb aquella persona que fa temps que no veiem, anar a comprar perquè ens ve de gust, anar al cinema... Petites coses que trenquen amb la monotonia, aquelles petites il·lusions que esperem amb ganes al llarg de la setmana i que ens fan oblidar tot allò negatiu. Es diu que l'home postmodern no té grans metes, sinó que les que té són més aviat immediates i efímeres: treure's el carnet de conduir, aconseguir aquella feina, casar-se... Com deia Harold Bloom en L'edat del caos, l'home postmodern necessita bombolles per sobreviure. Construeix petites esferes (és a dir, un petit ordre o rutina) per protegir-se dins del caos. No obstant, és clar que no es pot comparar el motiu pels quals busquem evadir-nos la majoria de la gent (la rutina) i el d'en Semprún (un trauma en majúscules). L'autor desitja pau en la seva ment, calmar l'agitació dels records després dels dos anys viscuts al camp de concentració de Buchenwald; nosaltres, habitualment, busquem una senzilla diversió per oblidar la monotonia, l'avorriment del dia a dia. Volem que sempre sigui diumenge.