La precaritzacio laboral a les empreses fast food

Aquest estiu passat, vaig decidir, com molts altres joves, agafar els meus estalvis i marxar a Gran Bretanya a treballar i alhora aprendre anglès. Així, doncs, me’n vaig anar a Escòcia, concretament a Edimburgh. Allí sabia que hauria de baixar el llistó i que acabaria treballant o bé en alguna cadena de fast food o bé en alguna empresa de catering. Al final, després de repartir cinquanta mil currículums i que se’m tanquessin quaranta-nou mil noranta-nou portes als nassos, vaig anar a parar a la que tenia com a segona opció, en una empresa multinacional de catering . Em va sobtar que m’agafessin a la primera ja que portava quasi un mes menjant-me els mocs.
Em vaig posar a treballar, la meva feina era servir el dinar i/o el sopar en un saló als socis d’un estadi de futbol abans, durant i després del descans del partit, en fi, havia de treballar per hooligans alcoholitzats. Abans de treballar, et feien un escàner d’imatge. El primer dia, una noia hindú i jo, portàvem unes sabates – segons l’empresa- inadequades i mentre que a la noia hindú la van fer tornar cap a casa, a mi em van dir que ja podia començar a treballar.
A l’hora d’entrar, et feien escriure l’hora en una llista i, a l’ hora de sortir, també però això era una simple formalitat, perquè, després d’haver-te deixat la pell treballant, et pagaven el que ells volien, és clar, tan si treballaves de nit com de dia, les hores les cobraves igual. Era la mateixa situació que descriu Wallraff: “M’assabento ( l’Alí) que les hores nocturnes i les hores extres només es comptabilitzen com a hores completes, segons que diuen unes directives laborals confidencials. És dir, es fa un capmàs, segons que passi de mitja hora o no hi arribi. Però la majoria de vegades tiren cap avall”.
L’empresa t’havia de pagar per setmanes, però només van començar a pagar a uns quants privilegiats- entre els que m’incloc- al cap d’un mes i només algunes hores. Això ho feien perquè sabien que molts empleats eren estrangers i que potser tornarien al seu país sense veure ni un ral. És a dir, era una empresa que s’aprofitava i estafava a aquells europeus que venien a Escòcia durant l’estiu a aprendre anglès.
Quan alguns dels empleats ens vam donar compte que ens estaven prenen el pèl, vam anar a veure als managers unes quantes vegades, aquests sempre intentaven desfer-se de nosaltres. Ens deien que ja ens havien pagat, que devien ser problemes del banc, i, és clar, després anaves a veure al banc i et deien que no els hi havia arribat cap ingrés. Aleshores et tornaves a dirigir a l’empresa i et deien que o bé ho cobraries la propera setmana, o bé que ja estava ingressat. La qüestió era marejar-te com una baldufa. Exactament el que descriu Wallraff quan parla del cas d’Osman Tokar “ Cada setmana, l’Adler ens descomptava unes quantes hores, per aquesta raó el vam anar a veure. Aleshores ens va dir : “Rebreu la resta el pròxim cop que passem comptes”, però tampoc ens ho va pagar. Llavors vam tornar a presentar-nos-hi i ens va dir “la propera vegada, la propera vegada” sempre se’ns treia de sobre com podia” .
L’última vegada que vaig quedar amb un manager- en teníem tres -, aquest no es va presentar, i a l’ hora de preguntar a la noia d’informació - que treballar per l’estadi i no per la cadena de catering- per què no s’havia presentat, va arrufar el nas i em va dir que no era la primera vegada que els empleats es venien a queixar pel fet de no haver cobrat i que no tenia cap telèfon de contacte amb els managers. Cada cop feia més ferum a estafa. Vaig decidir començar a investigar. Per començar, vaig buscar informació per l’internet, i vaig descobrir que aquesta empresa havia explotat a presos, els havien fet treballar a canvi d’una misèria. Però: a qui li interessa defensar que el que els hi passa a quatre presos arreplegats? També vaig trobar queixes perquè contractava joves de menys de setze anys per rendibilitzar costos. Però: a qui li interessen els joves mal educats? Vaig arribar al límit que fins i tot a la sopa em trobava el nom d’aquesta empresa. Abans d’anar a dormir, contava les seves inicials en comptes d’ovelles. Fins i tot, un dia per casualitat, em vaig posar a veure una pel·lícula Super size me de Morgan Spurlock, i van esmentar l’empresa com a servei de catering que utilitzava productes de nefasta qualitat. Així doncs, aquesta companyia no només ens havia mentit i explotat als treballadors, sinó que, a més, es feia passar per un servei de luxe i de categoria quan la realitat era que els seus productes eren de la qualitat del menjar fast food.
Més tard, vaig intentar buscar les seves oficines a Edimburgh per almenys anar- los a fer una visita i treure tota l’ emprenyada que portava dins. Resulta que les oficines d’aquesta empresa estaven a una direcció inexistent i que unes altres oficines es trobaven a tres-centes iardes d’Edimburgh. Ni tenia diners per anar amunt i avall, ni tenia ningú a qui queixar-me, ni tenia cap lloc on demanar explicacions. Els empleats i els managers ens movíem mitjançant xarxes sense cap vincle burocràtic. Amb qüestió de segons, amb quatre trucades avisant del lloc i l’hora, ja tenien tota la plantilla preparada. Era la mateixa manera de funcionar que tenia l’Adler (el capatàs de l’Alí -Gunter Wallraff-) alhora de reunir els immigrants.
Les reaccions davant l’estafa van ser diverses. Recordo una parella que van anar a la policia amb la intenció de denunciar-ho i allí els hi van dir que no es podia fer res, i que no els recomanaven fer la denúncia perquè es gastarien molts diners amb advocats i amb viatges a Escòcia. Havíem estat víctimes d’un frau que no era comprovable ( Penseu que no tenia ni una còpia del contracte perquè a Escòcia és normal que et posis a treballar sense haver firmat un contracte, sobretot en aquest tipus de feines). La sensació d’impotència em menjava per dins.
Aquesta empresa, com moltes altres, juguen a tenir la carta de la LA INDEMOSTRABILITAT. La mateixa carta de jòquer que utilitzava l’Adler amb la seva política: “En el meu negoci ningú no sap què passa o deixa de passar. L’únic que ho sap sóc jo i aquest és l’avantatge” . La indemostrabilitat és una paraula que encara és més imperdonable i condemnable quan la persona s’hi juga la salut a la feina com el cas de la central nuclear que explica Wallraff. Com poden demostrar els immigrants que corren el risc de patir càncer per culpa d’haver treballat arriscadament en centrals nuclears si el càncer se’ls desenvoluparà 20 o 30 anys més tard?
Amb la meva experiència no em pretenc comparar amb els immigrants. No és el mateix treballar per aprendre anglès que treballar per sobreviure. El que pretenc demostrar és que hi ha empreses que s’aprofiten dels més dèbils, dels col·lectius de risc com: els menys qualificats, els immigrants i els joves, entre altres.
El panorama laboral a escala mundial és desolador. Però filem més prim. A Europa, hi trobem, per una banda, els immigrants que treballen de manera il·legal, tant els homes a les plantacions com les dones netejant les cases. I, per l’altra, tindríem la qüestió que ens ocupa ara, les empreses de treball temporal o bé cadenes de menjar ràpid que serien el tòtem del capitalisme més salvatge i groller.
Com es podria evitar la precarització laboral d’aquestes cadenes de restaurants i caterings de fast food?
L’Estat hauria de controlar més el funcionament d’aquestes empreses però no tant en el sentit de controlar la legalitat dels seus empleats, ja que quasi sempre actuen dins la legalitat, sinó en el fet de controlar les condicions de treball, la qualitat (per exemple: que totes les hores i mitges hores siguin pagades, que es controli el risc d’accident, reforçar el seu a pares i mares de família). Potser una bona solució, tot i que utòpica, seria augmentar i reforçar la figura de l’ inspector de treball. Però, no diríeu que l’Estat fa massa la vista grossa amb aquestes empreses? Sembla com si aquestes empreses coneguessin tan bé les normes que sabessin perfectament com no enganxar-se els dits. Això fa que actuïn en total impunitat. Quan s’han observat algunes irregularitats en aquestes empreses, aquestes han pagat la multa i aquí no ha passat res. Qui paga mana.
En segon lloc, la gent hauria de ser més crítica amb aquestes establiments. No ens enganyem, els clients tenen part de culpa i els consumidors escullen aquests establiments perquè la publicitat els pinta com no són. Si mirem en detall la qualitat i la quantitat dels productes, el dinar ens costa car. A més, tots sabem que les condicions de treball dels empleats són pèssimes. Si tothom fes un esforç per anar a dinar, per exemple al bar PACO (joia del nostre país i que cada cop està més en extinció, també s’ha de dir) en comptes del McDonald’s potser els empresaris de les cadenes de fast food veurien que les seves condicions laborals i empresarials no són una bona política d’empresa.
Per últim, m’agradaria destacar el perfil de l’empresari que defensa la política de “els beneficis van per davant de tot” i convidar-vos a imaginar-lo. Us el heu imaginat? Jo me’l imagino assegut al seu despatx de Manhattan, arribant a la cinquantena d’anys, amb una exuberant corba de la felicitat, insensible, inhumà, indolent i tots els “ins” acompanyats d’adjectius emocionals que se us puguin acudir. No obstant, aquest empresari us el heu d’imaginar multiplicat per deu mil..., perquè, tal com diu Wallraff referint-se a l’Adler, “no pretenc presentar-lo com un dimoni, perquè ell és un dels milers de coadjuvadors i beneficiaris del sistema d’explotació il·limitada i de menyspreu humà” . No ens enganyem. Hi ha empresaris que s’han fet rics jugant brut. Per sort, no tothom té tant estómac.