divendres, 2 de març del 2007

Eivissa o el Paradís

“És Eivissa. Però, psst!, no ho feu córrer, que ens l’hem de guardar només per als elegits”. Això ho deia Irene Polo l’any 1935. En l’actualitat quedaria sorpresa de com s’ha fet córrer. Ara és una illa que es coneix a tot el món, tot i que per motius diferents. Abans Eivissa era coneguda pels seus paisatges, les seves platges, la seva tranquil·litat... mentre que ara l’illa és coneguda, a banda de les seves platges, per la seva festa. Eivissa ha passat de ser l’illa de la pau i la tranquil·litat a ser l’illa de la festa contínua i del no parar.
Abans la gent anava a l’illa a descansar, a relaxar-se i a gaudir de la natura, mentre que ara la gent hi va a gaudir de la festa i, fins i tot, consumeix substàncies per tal que el seu cos pugui aguantar més hores el ritme trepidant de la marxa eivissenca.
A Eivissa la festa comença a las dues de la matinada, hora en què se sol entrar als clubs nocturns (Amnesia, Space, Privilege, Pacha, el Divino, etc.). Cap a les set o vuit del matí tanquen aquests clubs i obren els afters (Space, DC10, etcètera). La festa segueix en aquests locals fins a les quatre o sis de la tarda, hora en què la gent es dirigeix cap a la platja d’En Bossa per seguir la festa al famós Bora-Bora, un xiringuito a peu de platja on la festa dura fins a les dotze de la nit. En sortir del Bora es tanca la jornada de festa o es comença directament la següent, i així fins que el cos aguanti.
Però què és el que ha provocat aquesta gran transformació de l’illa blanca?
Segurament, aquesta transformació vingui donada pels canvis que ha experimentat la societat en els darrers temps, pel pas d’una societat moderna a una societat postmoderna.
Actualment vivim en una societat plena de presses i estrès, plena de pressions i de normes que hem de seguir per ser acceptats per aquesta societat. Així, s’entén que la població necessiti un lloc on poder alliberar-se; on ser lliure de fer el que vulgui, quan vulgui i de la manera que vulgui, sense ser jutjat pels altres o pensar en el què diran. I aquest lloc és Eivissa. A l’Illa Blanca cadascú vesteix com vol, amb robes que potser mai portarien per sortir per la seva ciutat, però ningú no s’estranya ni s’escandalitza per com van vestits els altres. D’altra banda, a Eivissa la majoria de la gent consumeix substàncies per tal d’alterar el seu estat mental i gaudir al màxim de la festa, tot i que, segurament, mai provarien aquestes substàncies a casa seva, ja que seria massa desfase en la rutina de la nostra societat. Com diu el milionari barcelonès descrit per Irene Polo, Eivissa és un refugium peccatorum, on pots cometre els pecats que no comets a casa teva.
En definitiva, Eivissa és un lloc on desconnectar del món real i viure noves i intenses emocions. Com deia Irene Polo “allí t’oblides de l’altre món, tant te fa que sigui molt gran com que no existeixi”. En aquells temps, però, s’oblidava de maneres diferents a les d’avui.
De tota manera, hi ha detalls que es gaudeixen igual ara que fa setanta anys. Parlo, per exemple, de les meravelloses postes de sol a la badia de Sant Antoni. Com ho descriu Irene Polo “quan el sol es pon, l’atmosfera (...) es posa tan espessa de colors que us arribeu a creure que si remenàveu una estona la mà enlaire, se us enrotllaria l’arc iris als dits com una serpentina.” Avui dia la gent encara es reuneix cada tarda als diversos cafès (Cafè Mambo, Cafè del Mar...) que s’han instal·lat a les roques davant el mar per veure el magnífic espectacle que la naturalesa segueix mostrant cada tarda durant la posta del sol a Sant Antoni.
També continua intacte des d’aquella època l’esperit de bondat i de bon rotllo en tota l’illa. Mai he vist una baralla ni res semblant a Eivissa. Tothom hi va a divertir-se, a passar-ho bé, a conèixer gent i a gaudir dels altres. Polo l’anomena “Illa Santa” perquè diu que no hi ha cap bèstia que et faci mal, i aquest concepte crec que es pot aplicar en l’actualitat.
En aquesta transformació brutal de l’illa han intervingut la civilització i la colonització dels estrangers, ambdues nombrades per Irene Polo. S’ha passat d’un paisatge de casetes blanques amb teulades ondulades a un paisatge ple d’hotels de més de deu plantes, restaurants, bars, clubs, etcètera. I llocs on fa anys només hi vivien indígenes han passat a ser colonitzats per estrangers, com és el cas de Sant Antoni, que té un carrer de pubs on només hi ha guiris, així com en les dues discotèques més importants del poble (Eden i Es Paradis). A més d’aquests llocs específics per a guiris, per tota l’illa trobem repartits una gran quantitat d’italians i, en menor mesura, argentins i uruguaians.
Per acabar, m’agradaria donar la raó a Irene Polo quan, en les seves postals, diu que Eivissa “és un somni! Ja veureu! Us n’enamorareu i ja no ho podreu oblidar: cada any haureu de venir-hi una vegada com a mínim... això si no us hi quedeu!”, ja que Eivissa, per molt que hagi canviat, continua sent el Paradís.