dissabte, 28 d’abril de 2007

Luis Barceló: "Cada dia torejo amb la ment"


És un home distingit, un cavaller. Això és el primer que penso quan l'ex-torero, en acomiadar-se en finalitzar l'entrevista després de la conferència, m'agafa la mà i s'inclina per fer-me un petó, tot somrient, un petó que no s'arriba a produir. D'en Luis Barceló emana aquesta elegància, no només pel que fa als seus modals, sinó també ho palpem en la parla i en la vestimenta. Porta una camisa rosada, una corbata morada i un conjunt jaqueta-pantaló negre. El cabell gris està perfectament pentinat cap endarrere, amb clenxa. Es nota que és presumit i que aquest bon aspecte no ha estat qüestió d'una simple estona d'esmerç. Té un nas prominent, uns llavis molsuts, uns ulls rodons i profunds. Quan parla ho fa amb fermesa i la seva veu és profunda, fins i tot una mica greu.

Barceló, que va exercir de torero durant vint-i-dos anys, té una filla que ha realitzat una tesi doctoral sobre els toros des de l'àmbit de la Psicologia. Ell recorda que la seva passió començà a sorgir quan tenia uns 13 o 14 anys al veure una corrida. L'ex-torero sembla retornar al passat amb nostàlgia i afirma que tots els dies toreja amb la ment. Ell reivindica aquesta professió dient que “és un art per aquell que ho sent i que ho interpreta” (afegeix varis “olé!”) enfront de la visió negativa de molta gent que “ho associa al franquisme i a la dictadura”. Tot i així, Barceló manté que és una tradició que prové de molt més endarrere en el temps, que es remunta cap allà als segles XV – XVI i que, a més, va començar amb fins benèfics. Es mostra comprensiu, segons diu, amb la posició que adopta una part de la societat de no veure ètic el fet de torejar, però afirma que part d'aquesta opinió sorgeix del desconeixement. “Els toros també moren per alimentació. El fi és el mateix. Entenc aquesta sensibilitat, respecto la persona que veu duresa i cruesa i que ho critiqui, perquè és cruel. Però el toro ho fa perquè li agrada, com el cavall que salta obstacles”, argumenta el ponent. Sí, jo estic en desacord amb les seves idees, però la manera en què s'expressa no és la d'aquell que pretén imposar el seu criteri ni es mostra enfurismat ni s'exalta perquè els altres no pensen com ell, sinó que parla amb tranquil·litat, segur d'ell mateix. I això em crida l'atenció particularment. Em fixo, a més, que presta atenció als altres ponents i em sembla entreveure que sent admiració vers l'aventurer Nil Bohigas. L'ex-torero va afirmant amb el cap i sembla sorprès, segons es pot deduir dels seus moviments de la cara i expressions, per les proeses de l'esportista. Finalment, ho verbalitza i en lloa el mèrit, tant pel seu valor com la dura prova d'enfrontar-se a la soledat en un repte tan difícil com va ser creuar tot sol una enorme extensió del Pol Nord.

Luis Barceló compara la seva antiga professió amb altres esports. Ell recalca la importància de les festes de braus ja que és un lloc on totes les ideologies estan juntes i tothom està d'acord, a diferència d'altres esports (en referència als partits de futbol). L'ex-torero defensa amb contundència la seva passió. És un home d'idees clares. Un home elegant, però la paraula que més li escau és distingit. Em recorda molt al Rei Joan Carles, encara que no m'imagino el Rei fent de torero, però sí Luis Barceló ocupant el seu lloc.

dimecres, 18 d’abril de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Anna Punsoda, cooperant a Hondures


De seguida vaig reconèixer a l’Anna Punsoda entre les conferenciants de la taula rodona “Més enllà de la por, la cooperació”, a l’aula 102, ahir al matí. Els seus rínxols llargs i rossos la diferenciaven de les altres participants, cinc dones i la majoria estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Tot d’una vaig entendre perquè no havia trobat pràcticament informació a la xarxa de cap de les cinc noies cooperants, la més gran d’elles tenia només 24 anys. Però el que em va sorprendre més fou que l’Anna estàs darrera el micròfon, aquells cabells arrissats ja m’eren coneguts.
L’Anna fa quatre anys que estudia periodisme a la Ramon Llull i aquest darrer quadrimestre de la carrera ha decidit fer un canvi i matricular-se a l’horari de matí. És per això, que en lloc d’anar a classe a les tardes, fa amb mi algunes assignatures als matins. Però, com que no la conec gaire, no sabia ni com es deia de cognom, desconeixia per complert la seva estància a Hondures i, molt menys, la seva participació en la xerrada. Ara, al sabre més coses i haver parlat amb ella tot em comença a quadrar.
Un cop acabada la conferència, vaig intentar anar cap a on hi havia les cooperants per trobar-me amb l’Anna. Quan s’aixeca de la cadira, veig que porta una faldilla a ratlles que li arriba per davall els genolls i que ha triat una camisa blanca, que no li he vist mai portar a classe, que la fa anar més arreglada. Quan em veu, em saluda amb la mà i diu el meu nom amb veu dolça i accent lleidatà. Finalment, aconsegueixo a apropar-m’hi més. La felicito per la seva intervenció en la xerrada i em dóna dues besades. Tot i el poc temps que fa que la conec, m’ha bastat per sabre que és una persona molt propera i agradable. Em comença a parlar ràpid queixant-se que ha estat l’única que no ha portat ni cap vídeo ni cap fotografia del país on ha estat. L’Anna, que xerra pels colzes, em pregunta tot seguit: “Ho he fet bé?”, i s’intenta justificar dient: “Estava molt nerviosa”. Mentre faig que sí amb el cap, li dic que se l’ha entesa molt bé i com que la veig amb cara preocupada afegeixo: “No te preocupis, de veres, m’ha agradat molt!”. I li dic sincerament, no per dir, perquè penso que ha estat la que més bé s’ha explicat de la taula rodona i la que més informació ha donat. Es veu pel que ha dit que Hondures la va impressionar però que després ja s’ha fet a ella mateixa les seves pròpies reflexions.
L’Anna em diu: “Volia anar de voluntària, però sobretot volia immergir-me de ple en el país”. I que és per això que va triar Setem i el seu pla de treball a Hondures. Setem és una ONG de solidaritat internacional que treballa sobretot per aconseguir unes relacions entre Nord i Sud més justes. Setem va permetre a l’Anna instal·lar-se en una casa particular i viure amb una família d’Hondures, durant el mes d’estiu que hi va ser. “Veus moltes coses i aprens moltes coses” diu amb un to més seriós. “Per exemple veus que són 'presentistes', vull dir que només viuen el present i no pensen més enllà”. L’Anna ja havia explicat a la xerrada l’anècdota d’un home que s’havia comprat un cotxe amb uns pocs diners que havia guanyat i que setmanes després no podia fer servir el cotxe perquè no tenia doblers per comprar gasolina.
Mentre parla amb rapidesa no para de moure les mans. L’Anna té el nas en punta i és més baixeta que jo, però avui s’ha posat unes botes de taló i sembla més alta. També, m’explica que li va impactar molt viure la mort d’un familiar de la casa on estava allotjada. “Mentre jo no podia deixar de plorar, ells anaven borratxos i em deien per què plores?”, em va dir que per ells la concepció de la mort, no és la mateixa que tenim nosaltres. “De cop me’n vaig adonar de la fragilitat de la vida”, diu seriosa.
Veig de lluny alguns companys de classe amb els que sol anar que l’esperen a la sortida de l’aula. No la vull enredar més, entre la xerrada i les preguntes que li he fet penso que en tinc prou. L’Anna ha insistit sobretot en la idea de la necessitat de crear una consciència col·lectiva sobre la situació d’aquests països. “Allà pots fer mil coses” no deixava de repetir l’Anna, “no canvies el món, però ajudes amb el que pots”.

dijous, 29 de març de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Comunicar sin miedo en los programas de entretenimiento

Bruno Oro, un cómico sin temor a la censura

El imitador de Acebes en Polònia propone el humor como un antídoto al temor de informar

Jèssica Casado
Una marabunta de gente delante del aula magna. Eso es lo que provocó la anunciada presencia del actor Bruno Oro en las XIII Jornadas Blanquerna de la Universidad Ramón Llull El cómico que imita a Acebes en el programa Polònia centró todo el protagonismo tras la ausencia, sin explicación alguna, del presentador de Caiga quien Caiga, Manuel Fuentes.
Sonriendo y muy moreno se presentó Oro en la Facultad de Comunicación. Mientras daba un paseo por el patio interior del centro nos dijo que piensa que los cómicos son unos grandes retratistas de la realidad y que, ya que los políticos se comportan como niños, queriendo ser el mejor de grupo, ellos lo amplifican para enseñárselo a la sociedad.
Nacido en Barcelona el 4 de junio de 1978, Bruno Oro quería estudiar la carrera de Biología pero acabó en el Instituto del Teatro al ver que años atrás se le daba muy bien imitar a los profesores de su colegio. Uno de los momentos que más marcó su infancia fue la muerte de su padre y de su abuelo. Seguramente, por esa razón se encaró al guionista Francesc Orteu, otro de los conferenciantes, cuando dijo que la juventud de hoy en día no tiene miedo a nada. “¡A la muerte!”, dijo Oro muy convencido. Casi en ningún momento se fijó en su compañero de acto, tenía la mirada perdida y hasta en algún momento se tomo la libertad de imitarlo en sus gestos. Al ver que en casi nada coincidían, el actor soltó una frase imitando a Matías Prats para calmar los humos del guionista. “¡El debate está que arde!”, articuló el cómico, pero ni así logró que Orteu dejara de lado sus indirectas.
Amante de la música “no enlatada” y del deporte, en especial del fútbol y la natación, pero no del esquí, que lo odia. Oro se considera una persona perseverante, autoexigente, impaciente y nerviosa. Piensa que su mayor virtud es la generosidad y su defecto la impaciencia. Vive solo en un piso del barrio de Sant Gervasi aunque su rincón favorito es Cadaqués.
Al preguntarle por la censura en el programa Polònia se rió. Dijo que la tiene que poner el público, él es el que tiene que decidir en que momento se cruza la línea del humor y se pasa a la burla. Prosiguió hablando de sus imitaciones y confesó que uno de sus sueños sería conocer a Acebes. “He soñado que lo conocía, pero me gustaría saber que piensa de mi y si se ríe con mis imitaciones”, explicó entre risas.
Nos reveló que dentro de diez años se ve escribiendo y actuando en obras de teatro y películas aunque de momento se queda con Polònia y en TV3, ya que “cuando se hacía en Antena 3 teníamos más censura”, acabó respondiendo a la última pregunta.

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Debat sobre l’humor i la por a les XIII Jornades Blanquerna

Bruno Oro: “La gent que riu més és la gent que té menys por”

L’actor del Polònia creu que el tabú més gran a l’hora de fer humor és la mort


Alicia Zunzunegui García. Barcelona.
En entrar els tres ponents a la sala de la conferència, un munt de flashos van començar a disparar-se, però la majoria d’ells tenien un únic objectiu que, des de l’inici, va acaparar tota l’atenció: era l’actor Bruno Oro. Home discret i senzill, als seus 28 anys ha aconseguit la fama gràcies a les seves imitacions al programa Polònia de TV3, tot i que ja havia participat abans a El cor de la ciutat i havia fet teatre i cinema. Els seus personatges principals al Polònia són l’Artur Mas, el Matías Prats i l’Ángel Acebes, a qui mai havia imitat cap humorista abans que ell.
Segons Oro, es pot fer humor de tot, però hi ha qüestions delicades que encara són tabús a la nostra societat, com la religió i, sobretot, la mort. A Occident, la mort no es viu com una cosa natural, sinó com una cosa que ens espanta i que s’ha transformat en un “espectacle patètic”. Bruno va posar l’exemple de la mort del cantant James Brown o de Rocío Jurado. La nostra societat no sap conviure amb la mort i, segons l’actor, l’única manera de conviure-hi és “donar-li la volta i riure-se’n”.
Oro va afirmar que l’autocensura al Polònia és mínima, ja que quan escrius un gag ho has de fer sense prejudicis, sense pensar què diran. De fet, les queixes que reben al programa són ben poques i, generalment, es refereixen a les imitacions del Papa. Referint-se als polítics, Bruno va dir que són com nens i que, fins i tot als més repugnants, se'ls pot trobar un aspecte entranyable.
Per a Bruno hi ha molta gent que viu amb pors, com els hipocondríacs o la gent molt gelosa. Segons l’actor, les pors més intenses, i alhora més divertides per les reaccions que provoquen, són les pors irracionals, aquelles que no podem controlar. Les pors que més afecten Oro són la por a la mort, “hi penso cada dia”, la por al patiment, a la malaltia, al fracàs i a la pèrdua de la joventut.
Bruno Oro Pichot va néixer a Barcelona el 4 de juny de 1978. Va estudiar a un col·legi públic, el Costa i Llobera, i de petit volia ser biòleg. Li agradaven els animals i els documentals sobre la naturalesa però, en saber que per a llicenciar-se en Biologia hauria d’estudiar Matemàtiques, s’ho va repensar. Ja a l’escola, Bruno acostumava a imitar els professors, i els seus companys van insistir-li que es dediqués a la interpretació. Una dona cubana, amiga de la seva mare, va fer-li algunes classes per tal de preparar-lo per a entrar a l’Institut del Teatre, on posteriorment va estudiar per arribar a convertir-se en tot un actoràs.
Oro es descriu a sí mateix com una persona perseverant, autoexigent, i nerviosa, i creu que les seves virtuts són la disciplina i la generositat. Quant als defectes, pensa que sovint és massa impacient i excessivament ambiciós. Optimista per naturalesa, Bruno es veu d’aquí deu anys escrivint obres de teatre i pel·lícules i interpretant-les.
Bruno és un enamorat de Cadaqués i li agrada tot tipus de música “excepte la enllaunada”, terme amb què es refereix a la música techno i bakalao. Els esports que practica més sovint són el futbol (per cert, és culé) i la natació, i confessa que odia l’esquí: “Vaig anar a esquiar una vegada i va ser l’última”.
La mort del pare i de l’avi per malaltia han estat els dos moments que més han marcat la vida de Bruno Oro, que, amb la seva trajectòria i tota una carrera per davant, ha demostrat que, a més d’un gran actor, és una gran persona.

dimecres, 7 de març de 2007

El silenci

Fa uns anys quan estudiava segon de batxillerat i encara no sabia cap on volia encaminar el meu futur, vaig tenir un professor de llatí, conegut com Gejo, del qual sempre guardaré un molt bon record tot i haver discutit amb ell en més d'una ocasió. Quan la classe començava a distreure's amb tantes aplicacions llatines, a vegades féiem un descans i debatíem sobre l'actualitat o en Gejo ens explicava anècdotes que li havien succeït com a estudiant o als seus inicis professionals como a co-fundador de l'editorial EDEBÉ. Un dia que estàvem tots molt atents a les seves explicacions ens va explicar el significat que pot transmetre, tant positiva com negativament, un fet tant quotidià com és quedar-se en silenci. Depenent de les situacions, es pot interpretar de maneres molt diferents. Hi ha persones que, quan es troben soles a casa, necessiten que hi hagi algun tipus de soroll, ja sigui la televisió, ràdio, música per evitar el silenci. En el meu cas, també m'ha passat. Acostumat a viure a Barcelona envoltat de sorolls per tot arreu, quan vaig a Vilanova de Sau, un poble al costat de Vic on hi tenim una casa, el silenci impera per tots costats. Aquí és quan t'adones de la pau i tranquilitat que dóna el silenci, però reconec que al cap d'uns dies ja trobes a faltar el moviment i l'enrenou de la gran ciutat.
Normalment, en un dinar o reunió familiar, si ningú parla o explica alguna cosa, sembla un fet estrany. El silenci ens causa desconcert, tensió, crea un ambient rar, ens fa pensar en negatiu, és una sensació a la qual no estem acostumats. Aleshores i en la majoria de casos, algú exclama alguna expressió que no ve al cas i tot només per trencar el gel. El silenci no té per què significar que estem enfadats o que hi ha un mal ambient entre els reunits. Hi ha moments a la vida en què potser és millor quedar-se en silenci i guardar-nos les paraules d'una manera natural, en cap cas forçada. També pot ser que el silenci sigui forçat, ja que durant l'etapa d'estudiant a vegades no preguntem tot el que voldríem saber per por a quedar malament o per simple vergonya. Des del meu punt de vista, en certs casos un silenci expressa més que no un crit o un to de veu alt.
Durant el segle XX van haver règims totalitaris a països com Alemanya, l'antiga URSS, Itàlia i Espanya. Els dictadors eren catalogats com a déus, i davant d'aquest sistema autoritari la societat civil no tenia una altra via que endinsar-se en un món de submissió que s'expressava mitjançant el silenci. Aquest silenci del poble oprimit o dels camps de concentració és un dels trets característics dels totalitarismes, tal i com li va succeir a Jorge Semprún. És aquí on em plantejo que actualment no és possible ni viable aquest tipus de sistema. Les societats actuals no permetrien mai la creació d'un nou Imperi i menys la d'un dictador. Després de llegir El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, el concepte de silenci em va tornar a la ment. Durant l'època que va existir la Unió Soviètica el silenci era present en tota la societat. Totes les ciutats, petites i grans estaven impregnades de silenci. Als carrers, hotels, mitjans de transport o a les botigues hi predominava el silenci. Ningú sabia res, per tant no podien opinar, preguntar, tot quedava en un secretisme absolut. El poble no s'expressava per por a les represàlies, eren incapaços de mantenir converses, sabien que, per molt que diguessin, no hi havia res a fer. Kapuscinski descriu aquest entorn a la perfecció quan s'inicia la destrucció del conegut Temple de Crist Salvador de Moscou: "I què diuen de tot això els habitants de Moscou? No diuen res. Miren, contemplen i callen."
Els civils estrangers que entraven a la Unió Soviètica es resignaven a conviure amb la realitat de l'època , fins i tot amb una certa satisfacció. No preguntaven, sinó que assumien tot el que els ordenaven i acceptaven la seva condició de persona, per anomenar-la d'alguna manera, que només podia veure, escoltar i callar. Suposo que tot i haver rebut una educació mínima, no intentaven ajuntar-se i fer algun tipus de protesta perquè veien impossible aconseguir algun objectiu. L'única manera de manifestar-se era mitjançant el silenci. M'agradaria saber què pensaven aquella gent quan es miraven uns als altres amb cares desnutrides i sabent que no tenien cap esperança pel seu futur i per això el millor era quedar-se en silenci. L'única esperança era anar passant els dies com si fos l'últim de la seva vida. Un cop va desaparèixer la URSS, la mentalitat d'alguns civils seguia sent igual, ja que és molt difícil canviar a una persona que ha estat oprimida tant de temps. El silenci posterior és comprensible i pot ser que duri uns anys o, fins i tot, tota la vida. Sí que és cert, tal com diu Kapuscinski, que molts a partir de la desaparició no paraven de parlar, debatre, tot eren paraules!
En l'actualitat, la majoria de manifestacions populars ja no són en silenci. Quan es produeix alguna injustícia, aquest silenci es trenca i la gent es manifesta de manera clara i sense cap por perquè sap que el sistema democràtic, en aquell temps impensable, permet el dret a manifestar-se.
Aquests actes solen anar acompanyats d'una banda sonora en forma de càntics populars.
Els protestants mostren cartells reivindicatius que donen un impacte visual i tot això en el seu conjunt reforça la protesta del poble.
Una manifestació molt expressiva mitjançant el silenci és el moment tant emotiu que es crea quan guardem un minut per la mort d'una persona. En definitiva, a vegades val més un silenci que mil paraules.

diumenge, 4 de març de 2007

Que sempre sigui diumenge


Els diumenges. Jorge Semprún inicia el seu relat sobre la seva vivència al camp de concentració de Buchenwald explicant com eren els diumenges, entre música i poesia, no a partir dels seus horrors. Això em va cridar molt l'atenció, diria que el que més de tot el relat. La tranquil·litat per sobre de la desesperació. Una bona tria, una bona manera de veure i d'explicar les coses, però també força difícil; sol passar que les males experiències ens marquen molt més que els bons moments. Almenys a mi, personalment, em passa. Tot allò amarg i dur a vegades oculta altres moments agradables i càlids. Els traumes venen provocats per situacions extremes, “negatives” que ens marquen profundament. I trobo sorprenent que en Semprún, amb aquest trauma sobre la seva estada al camp, tingués aquest valor, aquesta motivació vital per tirar endavant i començar la seva història relatant instants “banals” d'alguna manera, en certa forma agradables tot i el context. Aquestes estones es mostren al llarg del seu llibre amb constants referències al grup de jazz, als moments que recitava poesia amb els seus companys, amb les seves relacions amb les dones... No oblida, però, detalls punyents com el fum del crematori i els crits de l'oficial dient que l'apaguin quan es fa fosc. Fins i tot en el son, aquella realitat viscuda apareix i li enfosqueix la vida i, tot seguit, es desperta atordit. Què és realitat i què és somni? Semprún es refugia en les vies d'evasió que ell ha creat, algunes citades anteriorment; no es tortura constantment amb el passat. Crec que l'autor forma part del grup de persones que veuen l'ampolla mig plena, en lloc de mig buida. Un home valent i amb ganes per viure i tirar endavant, que intenta veure tot allò bo de la vida sense (poder) oblidar allò dolent.

Quan alliberen el camp i Semprún intenta refer la seva vida, s'endinsa en xerrades filosòfiques a les 6 del matí amb antics companys, en alguna que altra festa, en estar amb dones... i se submergeix també en la escriptura, molts anys després. Aquestes són les seves vies d'evasió per escapar del malson de Buchenwald. Crec que és un lluitador i que intenta com pot sortir de l'infern en què havia viscut. Hi ha gent que encarna aquesta personalitat optimista d'en Semprún, però d'altres, després de tal experiència, a causa de la seva personalitat, es tancarien a casa, corpresos i bloquejats per tots els mals records, es tornarien esquerps i bruscos, amb mal caràcter... o senzillament molt silenciosos. Aquest tipus de gent es martiritzarien amb el record, no ho escriurien, o potser si, però després s'adonarien que el record els persegueix, que mai morirà sinó moren ells, així que alguns se suïcidarien, com el cas d'en Primo Levi. “Els que es van suïcidar ho van fer perquè la memòria se'ls feia insuportable”, segons va dir Semprún en una entrevista.
Crec que cadascú té un personalitat més marcada: uns més positiva, d'altres més negativa. En el meu cas sóc una persona que tendeixo a col·lapsar-me o obsessionar-me per males vivències i després les recordo més detingudament que no pas d'altres més bones. No hi ha dubte que acostumem a reaccionar sempre d'una manera en concret davant de determinades situacions, que ens inclinem cap a certs estats d'ànim, però que, en el fons, tothom som tan Semprún com Levi a la vegada. És a dir, per una part, fem tot el possible per recuperar-nos i continuar amb la nostra vida i pensar tan poc com puguem en tot allò dolent, provar d'oblidar-ho o almenys de poder conviure amb allò que hem viscut; d'altra banda també vivim torturats, emmalaltits per aquests records inesborrables, a vegades emportats al límit. Els dos autors s'havien trobat en situacions similars i ho van afrontar cadascú d'ells com va poder, però Levi va acabar optant pel suïcidi. Els records el van arrossegar: les lletres que havia escrit no havien apaivagat tant de dolor. En cap moment jutjo si està bé o malament, simplement vull mostrar les diferents actituds a l'hora d'encarar el passat. De la mateixa manera, per uns potser la escriptura és un mètode terapèutic i alliberador, per uns altres no és més que reviure el passat i recrear-se en ell.
Les nostres vies d'evasió que utilitzem normalment solen ser petites rutines quotidianes: mirar un determinat programa de televisió un dia concret a la setmana, anar a dinar amb aquella persona que fa temps que no veiem, anar a comprar perquè ens ve de gust, anar al cinema... Petites coses que trenquen amb la monotonia, aquelles petites il·lusions que esperem amb ganes al llarg de la setmana i que ens fan oblidar tot allò negatiu. Es diu que l'home postmodern no té grans metes, sinó que les que té són més aviat immediates i efímeres: treure's el carnet de conduir, aconseguir aquella feina, casar-se... Com deia Harold Bloom en L'edat del caos, l'home postmodern necessita bombolles per sobreviure. Construeix petites esferes (és a dir, un petit ordre o rutina) per protegir-se dins del caos. No obstant, és clar que no es pot comparar el motiu pels quals busquem evadir-nos la majoria de la gent (la rutina) i el d'en Semprún (un trauma en majúscules). L'autor desitja pau en la seva ment, calmar l'agitació dels records després dels dos anys viscuts al camp de concentració de Buchenwald; nosaltres, habitualment, busquem una senzilla diversió per oblidar la monotonia, l'avorriment del dia a dia. Volem que sempre sigui diumenge.

divendres, 2 de març de 2007

El periodisme i jo


Fa tres anys que estudio Periodisme. És el que sempre havia volgut fer. Segurament serà una de les coses més trascendentals a la meva vida.
Penso que ara és el moment d’aprendre amb més intensitat perquè, encara que on més s’aprengui sigui sobre el terreny, d’ara en endavant hauré d’emprendre una determinada via en aquesta professió. No només això. Hauré d’emprendre una determinada actitud.

Per això ara haig de prendre’m amb el màxim de seriositat i respecte aquesta professió. Alhora però, cal que no se’m faci gran, cal que segueixi sent jo mateix el qui segueixi creixent dins d’aquestes, noves per a mi, regles del joc. Encara que s’hagin de mantenir les distàncies no es pot perdre mai la personalitat. Sé que això no és tan fàcil però si no, no té sentit, oi?

Joan Simó i Aulèstia, reconegut periodista de finals del segle XIX i principis del XX, alertava en una entrevista amb Irene Polo de quelcom important:

“El bon periodista ha de ser polític. Ha de tenir una idea a defensar perquè la missió del periodista no és només informar al públic sinó també d’orientar-lo. No hi ha més remei que ésser polític. Tots els diaris són d’una tendència política determinada.”

Després de més de seixanta anys exercint la professió i d’ésser un dels primers en escriure a La Vanguardia crec que les seves paraules han de ser molt tingudes en compte. Tot i això desde la meva humil posició considero que estic bastant d’acord amb l’afirmació, tot i que amb matissos.

És important, en primer lloc, reconèixer que no existeix una postura apolítica en el periodisme. Sigui per activa o per passiva s’està transmeten una determinada manera de veure el món. Encara que es vulgui creure que s’és simplement un observador, i que es mantenen les distàncies amb les parts o fonts implicades, sempre s’està exercint una determinada posició. Ningú és neutral.

Per altra banda, crec que és un pèl perillós defensar que el periodista ha d’orientar. Si bé és cert que, en coherència amb el que acabo de comentar, si s’està transmeten una forma de veure el món s’està orientant, penso que el periodista no ha de complir ben bé aquesta funció. Si més no, no ha de tenir la voluntat d’orientar, sinó d’informar segons uns criteris. Una cosa és oferir una determinada visió del món i una altra cosa molt diferent és dir que aquella és la única forma de veure el món, és a dir, indicar com s’ha de pensar.

Un dels valors fonamentals del periodisme és la honestedat. Tot i que considero que la objectivitat és un horitzó, crec que s’ha de caminar cap allà. L’objectiu ha de ser apropar-nos al màxim al que realment succeix, i mostrar amb honestedat la pròpia percepció dels fets, sense voler anar més enllà.

Els diaris de propaganda política, de partit, van existir durant força temps i van tenir una trascental rellevància. Van ser els motors de moltes revoltes, contrarevoltes i multitud de maniobres polítiques. I això demostra el potencial del mitjà.

El que considero clau és que es pot parlar de moltes maneres del que ha passat. Però també es pot parlar del que passarà o del que ha de passar. I aquí és on rau la qüestió. Crec que no és funció dels periodistes parlar en clau de futur, o orientar de cara al futur, sinó parlar del que passa i ha passat. En tot cas, hi ha espais diferents i la informació i l’opinió cal que estiguin ben separades.

Ara que ja no existixen els diaris polítics cal que s’assumeixi. No em semblaria malament que tornessin a existir. Ja que així, com a mínim, si es seguissin respectant els criteris bàsics de la professió, es guanyaria en sinceritat. Però ja no existeixen. I per tant, crec que cal que s’aturi la militància política que fan la majoria dels diaris de l’Estat Espanyol. O si no que, encara que se sàpiga de sobres, que diguin a quins ideals responen i de quin projecte polític són partidaris.

Un altre dels aspectes crucials que senyalava Joan Simó Aulèstia en l’entrevista amb Irene Polo era que el pitjor vici dels periodistes era la mandra. Deia que aquesta era la causa per la que no es deien moltes coses, de que les informacions no fossin gaire rigoroses i que s’allunyessin de la veritat.

Això en una persona jove com jo sembla evident que, ara per ara, és impossible que passi. Però al contrari, estan tan monopolitzats els mitjans a l’Estat que el més fàcil i comòde és evitar les profunditats. És aprendre a escriure de la forma més correcta i amb el contingut més usual. I això, al cap i a la fi, comporta mandra.

Voler mantenir una visió pròpia al marge de les majoritàries esdevé gairebé utòpic. Massa complicat. Tenir passió per les curiositats pot ser lloat, però tenir passió per veure la realitat des d’arrels profundament diferents és quasibé una odissea.

A més, hi ha el valor afegit que comporta el mercat, que obliga a actuar amb molta més rapidesa i amb uns continguts obligatòriament amb sintonia amb el target.

El jovent cada dia té menys inquietuds. Ho demostren múltiples enquestes i, fins i tot, és facilíssim de veure en una facultat de Periodisme. Només cal mirar els debats que hi ha o els llibres que es llegeix cadascú.

Després sempre hi ha qui es queixa que no tenim inquietuds. Doncs jo del que em queixo és de que hi hagi una actitut general negativa cap als que en tenim i intentem dur-les a terme o si més no expressar-les. No existeix permeabilitat per a idees diferents en els espais estàndards.

Però encara que sigui la meva una visió força negativa de tot plegat, això m’anima a no baixar la guàrdia, a que no em venci la mandra. M’anima a intentar forjar-me a mi mateix. Cada dia que passa m’adono que en realitat sé molt poques coses, i que per tant haig de seguir aprenent molt, però això no m’ha de de privar de seguir dient el que penso. Els peixos morts segueixen la corrent.

Si he llegit Irene Polo penso que és perquè va mantenir una actitud molt pròpia i una vitalitat enorme. Encara que fos un context molt diferent al d’ara. Els referents serveixen per aprendre i no per imitar-los. I ella va tenir molta destressa per perfilar un estil propi amb les seves idees.

I és que si no què? Periodisme a la carta?