dissabte, 28 d’abril de 2007

Luis Barceló: "Cada dia torejo amb la ment"


És un home distingit, un cavaller. Això és el primer que penso quan l'ex-torero, en acomiadar-se en finalitzar l'entrevista després de la conferència, m'agafa la mà i s'inclina per fer-me un petó, tot somrient, un petó que no s'arriba a produir. D'en Luis Barceló emana aquesta elegància, no només pel que fa als seus modals, sinó també ho palpem en la parla i en la vestimenta. Porta una camisa rosada, una corbata morada i un conjunt jaqueta-pantaló negre. El cabell gris està perfectament pentinat cap endarrere, amb clenxa. Es nota que és presumit i que aquest bon aspecte no ha estat qüestió d'una simple estona d'esmerç. Té un nas prominent, uns llavis molsuts, uns ulls rodons i profunds. Quan parla ho fa amb fermesa i la seva veu és profunda, fins i tot una mica greu.

Barceló, que va exercir de torero durant vint-i-dos anys, té una filla que ha realitzat una tesi doctoral sobre els toros des de l'àmbit de la Psicologia. Ell recorda que la seva passió començà a sorgir quan tenia uns 13 o 14 anys al veure una corrida. L'ex-torero sembla retornar al passat amb nostàlgia i afirma que tots els dies toreja amb la ment. Ell reivindica aquesta professió dient que “és un art per aquell que ho sent i que ho interpreta” (afegeix varis “olé!”) enfront de la visió negativa de molta gent que “ho associa al franquisme i a la dictadura”. Tot i així, Barceló manté que és una tradició que prové de molt més endarrere en el temps, que es remunta cap allà als segles XV – XVI i que, a més, va començar amb fins benèfics. Es mostra comprensiu, segons diu, amb la posició que adopta una part de la societat de no veure ètic el fet de torejar, però afirma que part d'aquesta opinió sorgeix del desconeixement. “Els toros també moren per alimentació. El fi és el mateix. Entenc aquesta sensibilitat, respecto la persona que veu duresa i cruesa i que ho critiqui, perquè és cruel. Però el toro ho fa perquè li agrada, com el cavall que salta obstacles”, argumenta el ponent. Sí, jo estic en desacord amb les seves idees, però la manera en què s'expressa no és la d'aquell que pretén imposar el seu criteri ni es mostra enfurismat ni s'exalta perquè els altres no pensen com ell, sinó que parla amb tranquil·litat, segur d'ell mateix. I això em crida l'atenció particularment. Em fixo, a més, que presta atenció als altres ponents i em sembla entreveure que sent admiració vers l'aventurer Nil Bohigas. L'ex-torero va afirmant amb el cap i sembla sorprès, segons es pot deduir dels seus moviments de la cara i expressions, per les proeses de l'esportista. Finalment, ho verbalitza i en lloa el mèrit, tant pel seu valor com la dura prova d'enfrontar-se a la soledat en un repte tan difícil com va ser creuar tot sol una enorme extensió del Pol Nord.

Luis Barceló compara la seva antiga professió amb altres esports. Ell recalca la importància de les festes de braus ja que és un lloc on totes les ideologies estan juntes i tothom està d'acord, a diferència d'altres esports (en referència als partits de futbol). L'ex-torero defensa amb contundència la seva passió. És un home d'idees clares. Un home elegant, però la paraula que més li escau és distingit. Em recorda molt al Rei Joan Carles, encara que no m'imagino el Rei fent de torero, però sí Luis Barceló ocupant el seu lloc.

dimecres, 18 d’abril de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Anna Punsoda, cooperant a Hondures


De seguida vaig reconèixer a l’Anna Punsoda entre les conferenciants de la taula rodona “Més enllà de la por, la cooperació”, a l’aula 102, ahir al matí. Els seus rínxols llargs i rossos la diferenciaven de les altres participants, cinc dones i la majoria estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Tot d’una vaig entendre perquè no havia trobat pràcticament informació a la xarxa de cap de les cinc noies cooperants, la més gran d’elles tenia només 24 anys. Però el que em va sorprendre més fou que l’Anna estàs darrera el micròfon, aquells cabells arrissats ja m’eren coneguts.
L’Anna fa quatre anys que estudia periodisme a la Ramon Llull i aquest darrer quadrimestre de la carrera ha decidit fer un canvi i matricular-se a l’horari de matí. És per això, que en lloc d’anar a classe a les tardes, fa amb mi algunes assignatures als matins. Però, com que no la conec gaire, no sabia ni com es deia de cognom, desconeixia per complert la seva estància a Hondures i, molt menys, la seva participació en la xerrada. Ara, al sabre més coses i haver parlat amb ella tot em comença a quadrar.
Un cop acabada la conferència, vaig intentar anar cap a on hi havia les cooperants per trobar-me amb l’Anna. Quan s’aixeca de la cadira, veig que porta una faldilla a ratlles que li arriba per davall els genolls i que ha triat una camisa blanca, que no li he vist mai portar a classe, que la fa anar més arreglada. Quan em veu, em saluda amb la mà i diu el meu nom amb veu dolça i accent lleidatà. Finalment, aconsegueixo a apropar-m’hi més. La felicito per la seva intervenció en la xerrada i em dóna dues besades. Tot i el poc temps que fa que la conec, m’ha bastat per sabre que és una persona molt propera i agradable. Em comença a parlar ràpid queixant-se que ha estat l’única que no ha portat ni cap vídeo ni cap fotografia del país on ha estat. L’Anna, que xerra pels colzes, em pregunta tot seguit: “Ho he fet bé?”, i s’intenta justificar dient: “Estava molt nerviosa”. Mentre faig que sí amb el cap, li dic que se l’ha entesa molt bé i com que la veig amb cara preocupada afegeixo: “No te preocupis, de veres, m’ha agradat molt!”. I li dic sincerament, no per dir, perquè penso que ha estat la que més bé s’ha explicat de la taula rodona i la que més informació ha donat. Es veu pel que ha dit que Hondures la va impressionar però que després ja s’ha fet a ella mateixa les seves pròpies reflexions.
L’Anna em diu: “Volia anar de voluntària, però sobretot volia immergir-me de ple en el país”. I que és per això que va triar Setem i el seu pla de treball a Hondures. Setem és una ONG de solidaritat internacional que treballa sobretot per aconseguir unes relacions entre Nord i Sud més justes. Setem va permetre a l’Anna instal·lar-se en una casa particular i viure amb una família d’Hondures, durant el mes d’estiu que hi va ser. “Veus moltes coses i aprens moltes coses” diu amb un to més seriós. “Per exemple veus que són 'presentistes', vull dir que només viuen el present i no pensen més enllà”. L’Anna ja havia explicat a la xerrada l’anècdota d’un home que s’havia comprat un cotxe amb uns pocs diners que havia guanyat i que setmanes després no podia fer servir el cotxe perquè no tenia doblers per comprar gasolina.
Mentre parla amb rapidesa no para de moure les mans. L’Anna té el nas en punta i és més baixeta que jo, però avui s’ha posat unes botes de taló i sembla més alta. També, m’explica que li va impactar molt viure la mort d’un familiar de la casa on estava allotjada. “Mentre jo no podia deixar de plorar, ells anaven borratxos i em deien per què plores?”, em va dir que per ells la concepció de la mort, no és la mateixa que tenim nosaltres. “De cop me’n vaig adonar de la fragilitat de la vida”, diu seriosa.
Veig de lluny alguns companys de classe amb els que sol anar que l’esperen a la sortida de l’aula. No la vull enredar més, entre la xerrada i les preguntes que li he fet penso que en tinc prou. L’Anna ha insistit sobretot en la idea de la necessitat de crear una consciència col·lectiva sobre la situació d’aquests països. “Allà pots fer mil coses” no deixava de repetir l’Anna, “no canvies el món, però ajudes amb el que pots”.