El silenci

Fa uns anys quan estudiava segon de batxillerat i encara no sabia cap on volia encaminar el meu futur, vaig tenir un professor de llatí, conegut com Gejo, del qual sempre guardaré un molt bon record tot i haver discutit amb ell en més d'una ocasió. Quan la classe començava a distreure's amb tantes aplicacions llatines, a vegades féiem un descans i debatíem sobre l'actualitat o en Gejo ens explicava anècdotes que li havien succeït com a estudiant o als seus inicis professionals como a co-fundador de l'editorial EDEBÉ. Un dia que estàvem tots molt atents a les seves explicacions ens va explicar el significat que pot transmetre, tant positiva com negativament, un fet tant quotidià com és quedar-se en silenci. Depenent de les situacions, es pot interpretar de maneres molt diferents. Hi ha persones que, quan es troben soles a casa, necessiten que hi hagi algun tipus de soroll, ja sigui la televisió, ràdio, música per evitar el silenci. En el meu cas, també m'ha passat. Acostumat a viure a Barcelona envoltat de sorolls per tot arreu, quan vaig a Vilanova de Sau, un poble al costat de Vic on hi tenim una casa, el silenci impera per tots costats. Aquí és quan t'adones de la pau i tranquilitat que dóna el silenci, però reconec que al cap d'uns dies ja trobes a faltar el moviment i l'enrenou de la gran ciutat.
Normalment, en un dinar o reunió familiar, si ningú parla o explica alguna cosa, sembla un fet estrany. El silenci ens causa desconcert, tensió, crea un ambient rar, ens fa pensar en negatiu, és una sensació a la qual no estem acostumats. Aleshores i en la majoria de casos, algú exclama alguna expressió que no ve al cas i tot només per trencar el gel. El silenci no té per què significar que estem enfadats o que hi ha un mal ambient entre els reunits. Hi ha moments a la vida en què potser és millor quedar-se en silenci i guardar-nos les paraules d'una manera natural, en cap cas forçada. També pot ser que el silenci sigui forçat, ja que durant l'etapa d'estudiant a vegades no preguntem tot el que voldríem saber per por a quedar malament o per simple vergonya. Des del meu punt de vista, en certs casos un silenci expressa més que no un crit o un to de veu alt.
Durant el segle XX van haver règims totalitaris a països com Alemanya, l'antiga URSS, Itàlia i Espanya. Els dictadors eren catalogats com a déus, i davant d'aquest sistema autoritari la societat civil no tenia una altra via que endinsar-se en un món de submissió que s'expressava mitjançant el silenci. Aquest silenci del poble oprimit o dels camps de concentració és un dels trets característics dels totalitarismes, tal i com li va succeir a Jorge Semprún. És aquí on em plantejo que actualment no és possible ni viable aquest tipus de sistema. Les societats actuals no permetrien mai la creació d'un nou Imperi i menys la d'un dictador. Després de llegir El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, el concepte de silenci em va tornar a la ment. Durant l'època que va existir la Unió Soviètica el silenci era present en tota la societat. Totes les ciutats, petites i grans estaven impregnades de silenci. Als carrers, hotels, mitjans de transport o a les botigues hi predominava el silenci. Ningú sabia res, per tant no podien opinar, preguntar, tot quedava en un secretisme absolut. El poble no s'expressava per por a les represàlies, eren incapaços de mantenir converses, sabien que, per molt que diguessin, no hi havia res a fer. Kapuscinski descriu aquest entorn a la perfecció quan s'inicia la destrucció del conegut Temple de Crist Salvador de Moscou: "I què diuen de tot això els habitants de Moscou? No diuen res. Miren, contemplen i callen."
Els civils estrangers que entraven a la Unió Soviètica es resignaven a conviure amb la realitat de l'època , fins i tot amb una certa satisfacció. No preguntaven, sinó que assumien tot el que els ordenaven i acceptaven la seva condició de persona, per anomenar-la d'alguna manera, que només podia veure, escoltar i callar. Suposo que tot i haver rebut una educació mínima, no intentaven ajuntar-se i fer algun tipus de protesta perquè veien impossible aconseguir algun objectiu. L'única manera de manifestar-se era mitjançant el silenci. M'agradaria saber què pensaven aquella gent quan es miraven uns als altres amb cares desnutrides i sabent que no tenien cap esperança pel seu futur i per això el millor era quedar-se en silenci. L'única esperança era anar passant els dies com si fos l'últim de la seva vida. Un cop va desaparèixer la URSS, la mentalitat d'alguns civils seguia sent igual, ja que és molt difícil canviar a una persona que ha estat oprimida tant de temps. El silenci posterior és comprensible i pot ser que duri uns anys o, fins i tot, tota la vida. Sí que és cert, tal com diu Kapuscinski, que molts a partir de la desaparició no paraven de parlar, debatre, tot eren paraules!
En l'actualitat, la majoria de manifestacions populars ja no són en silenci. Quan es produeix alguna injustícia, aquest silenci es trenca i la gent es manifesta de manera clara i sense cap por perquè sap que el sistema democràtic, en aquell temps impensable, permet el dret a manifestar-se.
Aquests actes solen anar acompanyats d'una banda sonora en forma de càntics populars.
Els protestants mostren cartells reivindicatius que donen un impacte visual i tot això en el seu conjunt reforça la protesta del poble.
Una manifestació molt expressiva mitjançant el silenci és el moment tant emotiu que es crea quan guardem un minut per la mort d'una persona. En definitiva, a vegades val més un silenci que mil paraules.