dijous, 29 de març de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Debat sobre l’humor i la por a les XIII Jornades Blanquerna

Bruno Oro: “La gent que riu més és la gent que té menys por”

L’actor del Polònia creu que el tabú més gran a l’hora de fer humor és la mort


Alicia Zunzunegui García. Barcelona.
En entrar els tres ponents a la sala de la conferència, un munt de flashos van començar a disparar-se, però la majoria d’ells tenien un únic objectiu que, des de l’inici, va acaparar tota l’atenció: era l’actor Bruno Oro. Home discret i senzill, als seus 28 anys ha aconseguit la fama gràcies a les seves imitacions al programa Polònia de TV3, tot i que ja havia participat abans a El cor de la ciutat i havia fet teatre i cinema. Els seus personatges principals al Polònia són l’Artur Mas, el Matías Prats i l’Ángel Acebes, a qui mai havia imitat cap humorista abans que ell.
Segons Oro, es pot fer humor de tot, però hi ha qüestions delicades que encara són tabús a la nostra societat, com la religió i, sobretot, la mort. A Occident, la mort no es viu com una cosa natural, sinó com una cosa que ens espanta i que s’ha transformat en un “espectacle patètic”. Bruno va posar l’exemple de la mort del cantant James Brown o de Rocío Jurado. La nostra societat no sap conviure amb la mort i, segons l’actor, l’única manera de conviure-hi és “donar-li la volta i riure-se’n”.
Oro va afirmar que l’autocensura al Polònia és mínima, ja que quan escrius un gag ho has de fer sense prejudicis, sense pensar què diran. De fet, les queixes que reben al programa són ben poques i, generalment, es refereixen a les imitacions del Papa. Referint-se als polítics, Bruno va dir que són com nens i que, fins i tot als més repugnants, se'ls pot trobar un aspecte entranyable.
Per a Bruno hi ha molta gent que viu amb pors, com els hipocondríacs o la gent molt gelosa. Segons l’actor, les pors més intenses, i alhora més divertides per les reaccions que provoquen, són les pors irracionals, aquelles que no podem controlar. Les pors que més afecten Oro són la por a la mort, “hi penso cada dia”, la por al patiment, a la malaltia, al fracàs i a la pèrdua de la joventut.
Bruno Oro Pichot va néixer a Barcelona el 4 de juny de 1978. Va estudiar a un col·legi públic, el Costa i Llobera, i de petit volia ser biòleg. Li agradaven els animals i els documentals sobre la naturalesa però, en saber que per a llicenciar-se en Biologia hauria d’estudiar Matemàtiques, s’ho va repensar. Ja a l’escola, Bruno acostumava a imitar els professors, i els seus companys van insistir-li que es dediqués a la interpretació. Una dona cubana, amiga de la seva mare, va fer-li algunes classes per tal de preparar-lo per a entrar a l’Institut del Teatre, on posteriorment va estudiar per arribar a convertir-se en tot un actoràs.
Oro es descriu a sí mateix com una persona perseverant, autoexigent, i nerviosa, i creu que les seves virtuts són la disciplina i la generositat. Quant als defectes, pensa que sovint és massa impacient i excessivament ambiciós. Optimista per naturalesa, Bruno es veu d’aquí deu anys escrivint obres de teatre i pel·lícules i interpretant-les.
Bruno és un enamorat de Cadaqués i li agrada tot tipus de música “excepte la enllaunada”, terme amb què es refereix a la música techno i bakalao. Els esports que practica més sovint són el futbol (per cert, és culé) i la natació, i confessa que odia l’esquí: “Vaig anar a esquiar una vegada i va ser l’última”.
La mort del pare i de l’avi per malaltia han estat els dos moments que més han marcat la vida de Bruno Oro, que, amb la seva trajectòria i tota una carrera per davant, ha demostrat que, a més d’un gran actor, és una gran persona.