divendres, 2 de març de 2007

El periodisme i jo


Fa tres anys que estudio Periodisme. És el que sempre havia volgut fer. Segurament serà una de les coses més trascendentals a la meva vida.
Penso que ara és el moment d’aprendre amb més intensitat perquè, encara que on més s’aprengui sigui sobre el terreny, d’ara en endavant hauré d’emprendre una determinada via en aquesta professió. No només això. Hauré d’emprendre una determinada actitud.

Per això ara haig de prendre’m amb el màxim de seriositat i respecte aquesta professió. Alhora però, cal que no se’m faci gran, cal que segueixi sent jo mateix el qui segueixi creixent dins d’aquestes, noves per a mi, regles del joc. Encara que s’hagin de mantenir les distàncies no es pot perdre mai la personalitat. Sé que això no és tan fàcil però si no, no té sentit, oi?

Joan Simó i Aulèstia, reconegut periodista de finals del segle XIX i principis del XX, alertava en una entrevista amb Irene Polo de quelcom important:

“El bon periodista ha de ser polític. Ha de tenir una idea a defensar perquè la missió del periodista no és només informar al públic sinó també d’orientar-lo. No hi ha més remei que ésser polític. Tots els diaris són d’una tendència política determinada.”

Després de més de seixanta anys exercint la professió i d’ésser un dels primers en escriure a La Vanguardia crec que les seves paraules han de ser molt tingudes en compte. Tot i això desde la meva humil posició considero que estic bastant d’acord amb l’afirmació, tot i que amb matissos.

És important, en primer lloc, reconèixer que no existeix una postura apolítica en el periodisme. Sigui per activa o per passiva s’està transmeten una determinada manera de veure el món. Encara que es vulgui creure que s’és simplement un observador, i que es mantenen les distàncies amb les parts o fonts implicades, sempre s’està exercint una determinada posició. Ningú és neutral.

Per altra banda, crec que és un pèl perillós defensar que el periodista ha d’orientar. Si bé és cert que, en coherència amb el que acabo de comentar, si s’està transmeten una forma de veure el món s’està orientant, penso que el periodista no ha de complir ben bé aquesta funció. Si més no, no ha de tenir la voluntat d’orientar, sinó d’informar segons uns criteris. Una cosa és oferir una determinada visió del món i una altra cosa molt diferent és dir que aquella és la única forma de veure el món, és a dir, indicar com s’ha de pensar.

Un dels valors fonamentals del periodisme és la honestedat. Tot i que considero que la objectivitat és un horitzó, crec que s’ha de caminar cap allà. L’objectiu ha de ser apropar-nos al màxim al que realment succeix, i mostrar amb honestedat la pròpia percepció dels fets, sense voler anar més enllà.

Els diaris de propaganda política, de partit, van existir durant força temps i van tenir una trascental rellevància. Van ser els motors de moltes revoltes, contrarevoltes i multitud de maniobres polítiques. I això demostra el potencial del mitjà.

El que considero clau és que es pot parlar de moltes maneres del que ha passat. Però també es pot parlar del que passarà o del que ha de passar. I aquí és on rau la qüestió. Crec que no és funció dels periodistes parlar en clau de futur, o orientar de cara al futur, sinó parlar del que passa i ha passat. En tot cas, hi ha espais diferents i la informació i l’opinió cal que estiguin ben separades.

Ara que ja no existixen els diaris polítics cal que s’assumeixi. No em semblaria malament que tornessin a existir. Ja que així, com a mínim, si es seguissin respectant els criteris bàsics de la professió, es guanyaria en sinceritat. Però ja no existeixen. I per tant, crec que cal que s’aturi la militància política que fan la majoria dels diaris de l’Estat Espanyol. O si no que, encara que se sàpiga de sobres, que diguin a quins ideals responen i de quin projecte polític són partidaris.

Un altre dels aspectes crucials que senyalava Joan Simó Aulèstia en l’entrevista amb Irene Polo era que el pitjor vici dels periodistes era la mandra. Deia que aquesta era la causa per la que no es deien moltes coses, de que les informacions no fossin gaire rigoroses i que s’allunyessin de la veritat.

Això en una persona jove com jo sembla evident que, ara per ara, és impossible que passi. Però al contrari, estan tan monopolitzats els mitjans a l’Estat que el més fàcil i comòde és evitar les profunditats. És aprendre a escriure de la forma més correcta i amb el contingut més usual. I això, al cap i a la fi, comporta mandra.

Voler mantenir una visió pròpia al marge de les majoritàries esdevé gairebé utòpic. Massa complicat. Tenir passió per les curiositats pot ser lloat, però tenir passió per veure la realitat des d’arrels profundament diferents és quasibé una odissea.

A més, hi ha el valor afegit que comporta el mercat, que obliga a actuar amb molta més rapidesa i amb uns continguts obligatòriament amb sintonia amb el target.

El jovent cada dia té menys inquietuds. Ho demostren múltiples enquestes i, fins i tot, és facilíssim de veure en una facultat de Periodisme. Només cal mirar els debats que hi ha o els llibres que es llegeix cadascú.

Després sempre hi ha qui es queixa que no tenim inquietuds. Doncs jo del que em queixo és de que hi hagi una actitut general negativa cap als que en tenim i intentem dur-les a terme o si més no expressar-les. No existeix permeabilitat per a idees diferents en els espais estàndards.

Però encara que sigui la meva una visió força negativa de tot plegat, això m’anima a no baixar la guàrdia, a que no em venci la mandra. M’anima a intentar forjar-me a mi mateix. Cada dia que passa m’adono que en realitat sé molt poques coses, i que per tant haig de seguir aprenent molt, però això no m’ha de de privar de seguir dient el que penso. Els peixos morts segueixen la corrent.

Si he llegit Irene Polo penso que és perquè va mantenir una actitud molt pròpia i una vitalitat enorme. Encara que fos un context molt diferent al d’ara. Els referents serveixen per aprendre i no per imitar-los. I ella va tenir molta destressa per perfilar un estil propi amb les seves idees.

I és que si no què? Periodisme a la carta?