El sentit de la vida en un règim totalitari

Al llibre El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, se’ns presenten diversos personatges que pateixen la repressió d’un règim totalitari. En aquesta situació, es produeix una crisi general del sentit. La vida de les persones perd el seu sentit. Les persones ja no tenen una raó per la qual val la pena lluitar i, fins i tot, donar la vida.
Aquesta falta de sentit de la vida deixa pas a una buidor, que el filòsof francès Gilles Lipovetsky descriu en la seva obra La era del vacío. Aquesta buidor es fa insuportable, de manera que la gent ha de buscar sistemes d’entreteniment. Això crea una societat anestesiada o societat del divertiment.
Un exemple en el llibre de Kapuscinski és el moment en què diverses persones es reuneixen a casa d’un amic del protagonista per tal de veure un partit de futbol a la televisió. La mala qualitat de la imatge no permet ni tan sols distingir els jugadors, però només pels colors de les espurnes que salten ja saben si ha marcat el Dinamo de Kiév o l’Spartak de Moscou.
En l’era de la buidor no podem resistir ni el silenci ni la soledat. Un silenci que era molt present a la URSS ja que, com explica el protagonista, qui parlava massa o feia moltes preguntes era sospitós. La gent procurava, per tant, parlar el mínim i passar desapercebuda.
Lipovetsky relaciona l’era de la buidor amb la mort de Déu. La mort de Déu coincideix amb la mort del sentit. Desapareix el sentit col·lectius i es construeixen sentits individuals i a curt termini. Cadascú lluita pels seus propis interessos. A El Imperio comprovem que la gent ja no lluita per uns ideals comuns, sinó que lluiten per a aconseguir fins més immediats i personals, com l’alimentació o la seguretat: “lo único que importa a la gente es llenarse la panza”.
Aquest sentiment de buidor que pateix la societat té diverses conseqüències. Per començar, moltes persones poden patir depressions relacionades amb el sentiment de falta de sentit en les seves vides. A més, la sensació de buidor pot explotar en forma de malestar social, la qual cosa pot traduir-se en violència i vandalisme. Per acabar, la sensació de buidor crea una societat estàtica, autocomplaent, una societat sense horitzons que no troba motius per a esforçar-se.
De tota manera, no podem dir que la societat descrita per Kapuscinski sigui una societat totalment anestesiada per la buidor, ja que alguns dels personatges que ens mostra també estan interessats i preocupats per la situació que viu el seu país, llegeixen llibres sobre el tema i realitzen reunions al respecte.
Un llibre que llegeix un dels personatges diu “la esclavitud humilla tanto a la gente que ésta acaba amándola”. Podem entendre que aquesta afirmació es refereix al síndrome d’Estocolm, estat psicològic en què la víctima d’un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. En el cas d’El Imperio, les víctimes són totes les persones que van ser portades als lagers on havien de fer treballs forçosos. Aquesta forma d’esclavitud degradava i humiliava les persones de tal manera que la gent acabava per acostumar-s’hi i, fins i tot, tenia por del dia en què aquella esclavitud acabés. Què farien llavors? Sense casa, sense treball, sense família ni amics. Com a mínim al lager tenien els seus companys de treball i un lloc on dormir. Els esclaus acabaven estimant la seva esclavitud.
Segons Lipovetsky, en la societat postmoderna Déu ha mort. Això ha portat a una crisi en el sentit del deure. Tothom té consciència dels seus drets, però no dels seus deures. La religió marcava unes normes i amenaçava amb un càstig a qui no les seguís. Però després de la mort de Déu ja no hi ha cap càstig i la gent es pregunta: per què ho he de fer?
A El Imperio, però, Déu no ha mort per a tothom. Si bé es cert que molta gent està més preocupada per menjar que per complir els seus deures religiosos, també hi ha persones que llegeixen la bíblia i que estan disposades a lluitar per uns ideals, com Mijaíl, que està disposat a allargar la vaga a la mina on treballa encara que hagi de passar fam.
Per acabar, si bé és cert que la societat que va viure el règim totalitari de la URSS va patir una crisi general del sentit de la vida també ho és que van haver persones que no van deixar mai de lluitar per tal d’aconseguir el final del règim i la llibertat del seu país.