Llarga vida a la faldilla!

És absolutament cert que la moda es transforma per seguir viva. Tot torna després dels anys per mantenir la idea de la creativitat, encara que en realitat no n’existeix cap. L’objecte de moda va ser inventat per uns altres molt abans de tu. Ara només et queda apropiar-te d’ell per renovar-lo i adaptar-ho als nous temps.
Cap a començaments del segle XX van sorgir els mitjans de comunicació necessaris per a difondre les notícies sobre les noves tendències de moda que anaven naixent. A fora d’Espanya revistes com Vogue (1892, Nova York) i la Gazette du Bon Ton (1912-1925, París) van establir un nou sistema per informar al món dels nous avenços en la moda.
A Catalunya, Irene Polo des de la Rambla (1931-1935 Barcelona) escrivia diferents articles sobre els usos de la moda a la societat catalana.
Monsieur Giuseppe Anselmi, “un milanès totalment afrancesat”, tal com ens explica l’escriptora barcelonina al seu llibre La fascinació del periodisme en la crònica “la faldilla viu les seves últimes hores. Un dibuixant de modes de París a Barcelona”, arriba a la ciutat comtal per introduir les seves noves idees creatives.
París és una de les poques ciutats que ha ostentat el títol de capital de la moda durant generacions. Són els inventors de paraules com chic, couture o com no la que ha causat més furor, el glamour. Llavors nosaltres ens apropiem d’aquestes paraules que ens sonen tan fines per a fer-les servir en el nostre vocabulari. Ens creiem fashion, és a dir, que estem a la moda i actuem o de vegades pensem tal com ens assessoren aquests gurús del vestir.
Irene Polo es va escandalitzar quan el senyor de París es va aventurar a confessar-li un secret, “S’acosta el pantaló femení. La faldilla agonitza; viu les seves últimes hores”. Era evident, doncs, que les dones de la alta burgesia catalana, això sí: les que s’ho podien permetre, esperaven ansiosament que la ciutat de l’amor els expliqués les últimes novetats en estil de vestir.
La imatge femenina de la moda d’aleshores estava canviant. Les dones buscaven més comoditat. Els pentinats van passar de ser laboriosos recollits a tallats curts a l’estil garçonne. Les faldilles es feien més curtes, ja no agradaven els volums. Elles es veien i es sentien millor esveltes i més juvenils.
Gabrielle (“Coco”) Chanel va tenir un paper decisiu en tots els terrenys que la moda abasta. Com a gran exponent que representava de l’alta costura del París dels anys vint i trenta va dissenyar roba còmode, senzilla però a la vegada elegant. Una nova manera de vestir i un estil per a aquelles dones que volien tenir una vida activa. El segle XX és un dels més esplendorosos per a la moda femenina, on el vestit va ser el fil conductor cap a la transformació de la dona, un nou pas cap al seu alliberació.
Algunes actrius de Hollywood com Marlene Dietrich o Greta Garbo portaven vestits despampanants i actuaven com un nou exemple a seguir per a totes aquelles dones que estaven a l’última quant a tendències de vestir. Va ser una petita desgràcia per a les revistes d’alta costura parisina que van perdre lectores davant l’expectació que les pel·lícules i les noves muses causaven. No seria fins després de l’alliberament de la ciutat de París després de la Segona Guerra Mundial que la indústria de moda parisina va tornar a reemprendre la seva activitat.
Tornant a la faldilla, i, reafirmant-me en la idea de que tota moda torna ja que tendim a ser creatius renovant el que a priori uns havien inventat, als anys seixanta torna a aparèixer, aquesta vegada en una versió més curta, la “mini” , creada per André Courréges (1965), que va a ser un altre cop acceptada per l’alta costura. Les dones portaven ja pantalons com a peça de vestir informal, però de nou es va estendre l’ús de la nova faldilla. Als anys noranta la roba d’època i la de segona mà es posen de moda i fins i tot les peces de roba nova desgastada es van convertir en de les més apreciades.
Actualment, els dissenyadors continuen buscant noves formes per a les seves creacions. Hi ha faldilles extremadament femenines, altes de cintura o baixes de maluc, voluminoses en forma de globus o fins i tot estilitzades en forma de tub. Tornen a ser un objecte de desig per a totes aquelles dones que busquen les últimes tendències.
Per anar a la última retornem al passat, a mil estils diferents que unes altres com Irene Polo van lluir en una altra època. No som encara prou intel·ligents per inventar una peça nova sense agafar característiques d’unes altres. La còpia és la tècnica més fàcil a què podem recórrer.
Ara, des de la distància, ens tornem a apropiar del que París ens deia que havíem de lluir.
El Monsieur Giuseppe Anselmi es va equivocar, la faldilla no va morir, torna i retorna en mil versions formes, colors i estampats diferents però sense deixar de ser en essència el que és, una de les primeres peces de vestir que es van inventar. Llarga vida a la faldilla!