Estrès paral·lel

En una societat com la nostra, nerviosa, estressada, impacient… certs moments d’espera ens poden irritar. No sabem estar sense fer res i encara menys quedar-nos asseguts esperant una resposta a un fet que ens incumbeix. En aquest cas, Ryszard Kapuściński a El Imperio es va haver d’esperar durant quatre dies a l’aeroport de Yakutsk fins que el seu avió pogués sortir rumb a Magadán, que en aquells moments estava sepultat sota la neu. L’autor descriu minuciosament tot el que passa al seu voltant durant aquest temps, fet que es pot aplicar calcadament a la forma en què qualsevol de nosaltres viuria aquesta situació: “Estando de viaje, la persona vive todo el tiempo en un estado de tensión, de nervios, de miedo a que las imprevistas paradas e interrupciones le hagan perder alguna conexión, alguna reserva, momento en que se producirá un drama, una desgracia...”
¿Vivim tots de la mateixa manera aquestes esperes? Realment diria que no. Altres tipus de societat no tenen aquest tipus de vida tan estressant com la nostra, i no perquè no hagin de fer tantes coses com nosaltres, sinó per la forma de viure que han après a portar. Potser la mateixa situació en la que es troba Kapuściński, la nostra societat la viuria d’una forma similar, és a dir, nerviosos, impacients... Però tenint una vida més relaxada no arribaríem a aquest punt d’estrès en certs moments.
Sense anar més lluny, i havent passat tots els anys uns dies de les meves vacances en un petit poble de Sòria, Mezquetillas, puc afirmar que el mode de viure és molt diferent al d’una ciutat. En els pobles, i com acostumem a dir tots, són ‘lents’, o millor dit, a nosaltres ens dóna aquesta impressió, perquè som de món urbà. Ho pensem perquè comparem la seva rapidesa del fer les coses amb la nostra. Allà no esperis asseure’t en la terrassa d’un bar i que t’atenguin en un moment, o poder circular pels carrers del poble sense que algú no hagi deixat el cotxe al mig per parlar amb algun veí. ‘Van amb la calma’, no tenen pressa.
En un altre apartat del llibre, l’autor explica que en la nostra societat resulta espantosa i insuportablement avorrida la inactivitat, el quedar-se assegut sense fer res. Però, “¿Es que no pasan el tiempo de esta manera tan pasiva i apática millones y millones de personas en este planeta?” , es pregunta. Sí, la resposta és sí. Ell fa referència a certs llogarets de l’Amèrica del Sud o l’Àfrica, i jo torno a comparar-ho amb aquest petits pobles que trobem al llarg de la península. Quanta gent, sobretot persones grans, no es passen hores i hores en una cadira a la plaça de la vila? Per a ells és una forma de viure, com per a nosaltres és estar pendents tot el dia d’un rellotge. Per això no hem de criticar-los, ells han après a viure d’una manera i nosaltres d’una altra. Jo no crec que ara fos capaç d’anar-me’n a viure a un poble, però no perquè no m’agradés, sinó perquè crec que ‘no en sabria’. Penso que les persones que hem estat criades al món urbà necessitem més moviment que la seva tranquil·litat. De la mateixa manera que a la persona de poblet li causaria un gran estat de nervis viure en una metròpoli.
Totes aquestes societats que nosaltres les classifiquem com a tranquil·les també pateixen nervis, ansietat... però crec que és en un grau diferent al nostre. Per a ells serà un estrès molt alt el que patiran en algun moment, però perquè el comparen amb la seva forma de viure anterior, amb la tranquil·litat que poden tenir quan estan sols al poble sense sorolls ni gairebé gent. I nosaltres el comencem a graduar molt més amunt, perquè mai tenim aquesta calma en una ciutat.
Per tot això, i estant d’acord amb Kapuściński, les persones urbanes no sabem estar-nos quietes, som impacients per naturalesa. Envejo totes aquelles persones que poden estar assegudes durant hores en una cadira pensant que no estan perdent el temps. Tots tenim reptes en aquesta vida i aquest és un dels meus, asseurem en una cadira i deixar passar el temps sense pensar en tot allò que tinc pendent per fer.