dissabte, 28 d’abril de 2007

Luis Barceló: "Cada dia torejo amb la ment"


És un home distingit, un cavaller. Això és el primer que penso quan l'ex-torero, en acomiadar-se en finalitzar l'entrevista després de la conferència, m'agafa la mà i s'inclina per fer-me un petó, tot somrient, un petó que no s'arriba a produir. D'en Luis Barceló emana aquesta elegància, no només pel que fa als seus modals, sinó també ho palpem en la parla i en la vestimenta. Porta una camisa rosada, una corbata morada i un conjunt jaqueta-pantaló negre. El cabell gris està perfectament pentinat cap endarrere, amb clenxa. Es nota que és presumit i que aquest bon aspecte no ha estat qüestió d'una simple estona d'esmerç. Té un nas prominent, uns llavis molsuts, uns ulls rodons i profunds. Quan parla ho fa amb fermesa i la seva veu és profunda, fins i tot una mica greu.

Barceló, que va exercir de torero durant vint-i-dos anys, té una filla que ha realitzat una tesi doctoral sobre els toros des de l'àmbit de la Psicologia. Ell recorda que la seva passió començà a sorgir quan tenia uns 13 o 14 anys al veure una corrida. L'ex-torero sembla retornar al passat amb nostàlgia i afirma que tots els dies toreja amb la ment. Ell reivindica aquesta professió dient que “és un art per aquell que ho sent i que ho interpreta” (afegeix varis “olé!”) enfront de la visió negativa de molta gent que “ho associa al franquisme i a la dictadura”. Tot i així, Barceló manté que és una tradició que prové de molt més endarrere en el temps, que es remunta cap allà als segles XV – XVI i que, a més, va començar amb fins benèfics. Es mostra comprensiu, segons diu, amb la posició que adopta una part de la societat de no veure ètic el fet de torejar, però afirma que part d'aquesta opinió sorgeix del desconeixement. “Els toros també moren per alimentació. El fi és el mateix. Entenc aquesta sensibilitat, respecto la persona que veu duresa i cruesa i que ho critiqui, perquè és cruel. Però el toro ho fa perquè li agrada, com el cavall que salta obstacles”, argumenta el ponent. Sí, jo estic en desacord amb les seves idees, però la manera en què s'expressa no és la d'aquell que pretén imposar el seu criteri ni es mostra enfurismat ni s'exalta perquè els altres no pensen com ell, sinó que parla amb tranquil·litat, segur d'ell mateix. I això em crida l'atenció particularment. Em fixo, a més, que presta atenció als altres ponents i em sembla entreveure que sent admiració vers l'aventurer Nil Bohigas. L'ex-torero va afirmant amb el cap i sembla sorprès, segons es pot deduir dels seus moviments de la cara i expressions, per les proeses de l'esportista. Finalment, ho verbalitza i en lloa el mèrit, tant pel seu valor com la dura prova d'enfrontar-se a la soledat en un repte tan difícil com va ser creuar tot sol una enorme extensió del Pol Nord.

Luis Barceló compara la seva antiga professió amb altres esports. Ell recalca la importància de les festes de braus ja que és un lloc on totes les ideologies estan juntes i tothom està d'acord, a diferència d'altres esports (en referència als partits de futbol). L'ex-torero defensa amb contundència la seva passió. És un home d'idees clares. Un home elegant, però la paraula que més li escau és distingit. Em recorda molt al Rei Joan Carles, encara que no m'imagino el Rei fent de torero, però sí Luis Barceló ocupant el seu lloc.

dimecres, 18 d’abril de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Anna Punsoda, cooperant a Hondures


De seguida vaig reconèixer a l’Anna Punsoda entre les conferenciants de la taula rodona “Més enllà de la por, la cooperació”, a l’aula 102, ahir al matí. Els seus rínxols llargs i rossos la diferenciaven de les altres participants, cinc dones i la majoria estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Tot d’una vaig entendre perquè no havia trobat pràcticament informació a la xarxa de cap de les cinc noies cooperants, la més gran d’elles tenia només 24 anys. Però el que em va sorprendre més fou que l’Anna estàs darrera el micròfon, aquells cabells arrissats ja m’eren coneguts.
L’Anna fa quatre anys que estudia periodisme a la Ramon Llull i aquest darrer quadrimestre de la carrera ha decidit fer un canvi i matricular-se a l’horari de matí. És per això, que en lloc d’anar a classe a les tardes, fa amb mi algunes assignatures als matins. Però, com que no la conec gaire, no sabia ni com es deia de cognom, desconeixia per complert la seva estància a Hondures i, molt menys, la seva participació en la xerrada. Ara, al sabre més coses i haver parlat amb ella tot em comença a quadrar.
Un cop acabada la conferència, vaig intentar anar cap a on hi havia les cooperants per trobar-me amb l’Anna. Quan s’aixeca de la cadira, veig que porta una faldilla a ratlles que li arriba per davall els genolls i que ha triat una camisa blanca, que no li he vist mai portar a classe, que la fa anar més arreglada. Quan em veu, em saluda amb la mà i diu el meu nom amb veu dolça i accent lleidatà. Finalment, aconsegueixo a apropar-m’hi més. La felicito per la seva intervenció en la xerrada i em dóna dues besades. Tot i el poc temps que fa que la conec, m’ha bastat per sabre que és una persona molt propera i agradable. Em comença a parlar ràpid queixant-se que ha estat l’única que no ha portat ni cap vídeo ni cap fotografia del país on ha estat. L’Anna, que xerra pels colzes, em pregunta tot seguit: “Ho he fet bé?”, i s’intenta justificar dient: “Estava molt nerviosa”. Mentre faig que sí amb el cap, li dic que se l’ha entesa molt bé i com que la veig amb cara preocupada afegeixo: “No te preocupis, de veres, m’ha agradat molt!”. I li dic sincerament, no per dir, perquè penso que ha estat la que més bé s’ha explicat de la taula rodona i la que més informació ha donat. Es veu pel que ha dit que Hondures la va impressionar però que després ja s’ha fet a ella mateixa les seves pròpies reflexions.
L’Anna em diu: “Volia anar de voluntària, però sobretot volia immergir-me de ple en el país”. I que és per això que va triar Setem i el seu pla de treball a Hondures. Setem és una ONG de solidaritat internacional que treballa sobretot per aconseguir unes relacions entre Nord i Sud més justes. Setem va permetre a l’Anna instal·lar-se en una casa particular i viure amb una família d’Hondures, durant el mes d’estiu que hi va ser. “Veus moltes coses i aprens moltes coses” diu amb un to més seriós. “Per exemple veus que són 'presentistes', vull dir que només viuen el present i no pensen més enllà”. L’Anna ja havia explicat a la xerrada l’anècdota d’un home que s’havia comprat un cotxe amb uns pocs diners que havia guanyat i que setmanes després no podia fer servir el cotxe perquè no tenia doblers per comprar gasolina.
Mentre parla amb rapidesa no para de moure les mans. L’Anna té el nas en punta i és més baixeta que jo, però avui s’ha posat unes botes de taló i sembla més alta. També, m’explica que li va impactar molt viure la mort d’un familiar de la casa on estava allotjada. “Mentre jo no podia deixar de plorar, ells anaven borratxos i em deien per què plores?”, em va dir que per ells la concepció de la mort, no és la mateixa que tenim nosaltres. “De cop me’n vaig adonar de la fragilitat de la vida”, diu seriosa.
Veig de lluny alguns companys de classe amb els que sol anar que l’esperen a la sortida de l’aula. No la vull enredar més, entre la xerrada i les preguntes que li he fet penso que en tinc prou. L’Anna ha insistit sobretot en la idea de la necessitat de crear una consciència col·lectiva sobre la situació d’aquests països. “Allà pots fer mil coses” no deixava de repetir l’Anna, “no canvies el món, però ajudes amb el que pots”.

dijous, 29 de març de 2007

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Comunicar sin miedo en los programas de entretenimiento

Bruno Oro, un cómico sin temor a la censura

El imitador de Acebes en Polònia propone el humor como un antídoto al temor de informar

Jèssica Casado
Una marabunta de gente delante del aula magna. Eso es lo que provocó la anunciada presencia del actor Bruno Oro en las XIII Jornadas Blanquerna de la Universidad Ramón Llull El cómico que imita a Acebes en el programa Polònia centró todo el protagonismo tras la ausencia, sin explicación alguna, del presentador de Caiga quien Caiga, Manuel Fuentes.
Sonriendo y muy moreno se presentó Oro en la Facultad de Comunicación. Mientras daba un paseo por el patio interior del centro nos dijo que piensa que los cómicos son unos grandes retratistas de la realidad y que, ya que los políticos se comportan como niños, queriendo ser el mejor de grupo, ellos lo amplifican para enseñárselo a la sociedad.
Nacido en Barcelona el 4 de junio de 1978, Bruno Oro quería estudiar la carrera de Biología pero acabó en el Instituto del Teatro al ver que años atrás se le daba muy bien imitar a los profesores de su colegio. Uno de los momentos que más marcó su infancia fue la muerte de su padre y de su abuelo. Seguramente, por esa razón se encaró al guionista Francesc Orteu, otro de los conferenciantes, cuando dijo que la juventud de hoy en día no tiene miedo a nada. “¡A la muerte!”, dijo Oro muy convencido. Casi en ningún momento se fijó en su compañero de acto, tenía la mirada perdida y hasta en algún momento se tomo la libertad de imitarlo en sus gestos. Al ver que en casi nada coincidían, el actor soltó una frase imitando a Matías Prats para calmar los humos del guionista. “¡El debate está que arde!”, articuló el cómico, pero ni así logró que Orteu dejara de lado sus indirectas.
Amante de la música “no enlatada” y del deporte, en especial del fútbol y la natación, pero no del esquí, que lo odia. Oro se considera una persona perseverante, autoexigente, impaciente y nerviosa. Piensa que su mayor virtud es la generosidad y su defecto la impaciencia. Vive solo en un piso del barrio de Sant Gervasi aunque su rincón favorito es Cadaqués.
Al preguntarle por la censura en el programa Polònia se rió. Dijo que la tiene que poner el público, él es el que tiene que decidir en que momento se cruza la línea del humor y se pasa a la burla. Prosiguió hablando de sus imitaciones y confesó que uno de sus sueños sería conocer a Acebes. “He soñado que lo conocía, pero me gustaría saber que piensa de mi y si se ríe con mis imitaciones”, explicó entre risas.
Nos reveló que dentro de diez años se ve escribiendo y actuando en obras de teatro y películas aunque de momento se queda con Polònia y en TV3, ya que “cuando se hacía en Antena 3 teníamos más censura”, acabó respondiendo a la última pregunta.

Jornades Facultat de Comunicació Blanquerna

Debat sobre l’humor i la por a les XIII Jornades Blanquerna

Bruno Oro: “La gent que riu més és la gent que té menys por”

L’actor del Polònia creu que el tabú més gran a l’hora de fer humor és la mort


Alicia Zunzunegui García. Barcelona.
En entrar els tres ponents a la sala de la conferència, un munt de flashos van començar a disparar-se, però la majoria d’ells tenien un únic objectiu que, des de l’inici, va acaparar tota l’atenció: era l’actor Bruno Oro. Home discret i senzill, als seus 28 anys ha aconseguit la fama gràcies a les seves imitacions al programa Polònia de TV3, tot i que ja havia participat abans a El cor de la ciutat i havia fet teatre i cinema. Els seus personatges principals al Polònia són l’Artur Mas, el Matías Prats i l’Ángel Acebes, a qui mai havia imitat cap humorista abans que ell.
Segons Oro, es pot fer humor de tot, però hi ha qüestions delicades que encara són tabús a la nostra societat, com la religió i, sobretot, la mort. A Occident, la mort no es viu com una cosa natural, sinó com una cosa que ens espanta i que s’ha transformat en un “espectacle patètic”. Bruno va posar l’exemple de la mort del cantant James Brown o de Rocío Jurado. La nostra societat no sap conviure amb la mort i, segons l’actor, l’única manera de conviure-hi és “donar-li la volta i riure-se’n”.
Oro va afirmar que l’autocensura al Polònia és mínima, ja que quan escrius un gag ho has de fer sense prejudicis, sense pensar què diran. De fet, les queixes que reben al programa són ben poques i, generalment, es refereixen a les imitacions del Papa. Referint-se als polítics, Bruno va dir que són com nens i que, fins i tot als més repugnants, se'ls pot trobar un aspecte entranyable.
Per a Bruno hi ha molta gent que viu amb pors, com els hipocondríacs o la gent molt gelosa. Segons l’actor, les pors més intenses, i alhora més divertides per les reaccions que provoquen, són les pors irracionals, aquelles que no podem controlar. Les pors que més afecten Oro són la por a la mort, “hi penso cada dia”, la por al patiment, a la malaltia, al fracàs i a la pèrdua de la joventut.
Bruno Oro Pichot va néixer a Barcelona el 4 de juny de 1978. Va estudiar a un col·legi públic, el Costa i Llobera, i de petit volia ser biòleg. Li agradaven els animals i els documentals sobre la naturalesa però, en saber que per a llicenciar-se en Biologia hauria d’estudiar Matemàtiques, s’ho va repensar. Ja a l’escola, Bruno acostumava a imitar els professors, i els seus companys van insistir-li que es dediqués a la interpretació. Una dona cubana, amiga de la seva mare, va fer-li algunes classes per tal de preparar-lo per a entrar a l’Institut del Teatre, on posteriorment va estudiar per arribar a convertir-se en tot un actoràs.
Oro es descriu a sí mateix com una persona perseverant, autoexigent, i nerviosa, i creu que les seves virtuts són la disciplina i la generositat. Quant als defectes, pensa que sovint és massa impacient i excessivament ambiciós. Optimista per naturalesa, Bruno es veu d’aquí deu anys escrivint obres de teatre i pel·lícules i interpretant-les.
Bruno és un enamorat de Cadaqués i li agrada tot tipus de música “excepte la enllaunada”, terme amb què es refereix a la música techno i bakalao. Els esports que practica més sovint són el futbol (per cert, és culé) i la natació, i confessa que odia l’esquí: “Vaig anar a esquiar una vegada i va ser l’última”.
La mort del pare i de l’avi per malaltia han estat els dos moments que més han marcat la vida de Bruno Oro, que, amb la seva trajectòria i tota una carrera per davant, ha demostrat que, a més d’un gran actor, és una gran persona.

dimecres, 7 de març de 2007

El silenci

Fa uns anys quan estudiava segon de batxillerat i encara no sabia cap on volia encaminar el meu futur, vaig tenir un professor de llatí, conegut com Gejo, del qual sempre guardaré un molt bon record tot i haver discutit amb ell en més d'una ocasió. Quan la classe començava a distreure's amb tantes aplicacions llatines, a vegades féiem un descans i debatíem sobre l'actualitat o en Gejo ens explicava anècdotes que li havien succeït com a estudiant o als seus inicis professionals como a co-fundador de l'editorial EDEBÉ. Un dia que estàvem tots molt atents a les seves explicacions ens va explicar el significat que pot transmetre, tant positiva com negativament, un fet tant quotidià com és quedar-se en silenci. Depenent de les situacions, es pot interpretar de maneres molt diferents. Hi ha persones que, quan es troben soles a casa, necessiten que hi hagi algun tipus de soroll, ja sigui la televisió, ràdio, música per evitar el silenci. En el meu cas, també m'ha passat. Acostumat a viure a Barcelona envoltat de sorolls per tot arreu, quan vaig a Vilanova de Sau, un poble al costat de Vic on hi tenim una casa, el silenci impera per tots costats. Aquí és quan t'adones de la pau i tranquilitat que dóna el silenci, però reconec que al cap d'uns dies ja trobes a faltar el moviment i l'enrenou de la gran ciutat.
Normalment, en un dinar o reunió familiar, si ningú parla o explica alguna cosa, sembla un fet estrany. El silenci ens causa desconcert, tensió, crea un ambient rar, ens fa pensar en negatiu, és una sensació a la qual no estem acostumats. Aleshores i en la majoria de casos, algú exclama alguna expressió que no ve al cas i tot només per trencar el gel. El silenci no té per què significar que estem enfadats o que hi ha un mal ambient entre els reunits. Hi ha moments a la vida en què potser és millor quedar-se en silenci i guardar-nos les paraules d'una manera natural, en cap cas forçada. També pot ser que el silenci sigui forçat, ja que durant l'etapa d'estudiant a vegades no preguntem tot el que voldríem saber per por a quedar malament o per simple vergonya. Des del meu punt de vista, en certs casos un silenci expressa més que no un crit o un to de veu alt.
Durant el segle XX van haver règims totalitaris a països com Alemanya, l'antiga URSS, Itàlia i Espanya. Els dictadors eren catalogats com a déus, i davant d'aquest sistema autoritari la societat civil no tenia una altra via que endinsar-se en un món de submissió que s'expressava mitjançant el silenci. Aquest silenci del poble oprimit o dels camps de concentració és un dels trets característics dels totalitarismes, tal i com li va succeir a Jorge Semprún. És aquí on em plantejo que actualment no és possible ni viable aquest tipus de sistema. Les societats actuals no permetrien mai la creació d'un nou Imperi i menys la d'un dictador. Després de llegir El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, el concepte de silenci em va tornar a la ment. Durant l'època que va existir la Unió Soviètica el silenci era present en tota la societat. Totes les ciutats, petites i grans estaven impregnades de silenci. Als carrers, hotels, mitjans de transport o a les botigues hi predominava el silenci. Ningú sabia res, per tant no podien opinar, preguntar, tot quedava en un secretisme absolut. El poble no s'expressava per por a les represàlies, eren incapaços de mantenir converses, sabien que, per molt que diguessin, no hi havia res a fer. Kapuscinski descriu aquest entorn a la perfecció quan s'inicia la destrucció del conegut Temple de Crist Salvador de Moscou: "I què diuen de tot això els habitants de Moscou? No diuen res. Miren, contemplen i callen."
Els civils estrangers que entraven a la Unió Soviètica es resignaven a conviure amb la realitat de l'època , fins i tot amb una certa satisfacció. No preguntaven, sinó que assumien tot el que els ordenaven i acceptaven la seva condició de persona, per anomenar-la d'alguna manera, que només podia veure, escoltar i callar. Suposo que tot i haver rebut una educació mínima, no intentaven ajuntar-se i fer algun tipus de protesta perquè veien impossible aconseguir algun objectiu. L'única manera de manifestar-se era mitjançant el silenci. M'agradaria saber què pensaven aquella gent quan es miraven uns als altres amb cares desnutrides i sabent que no tenien cap esperança pel seu futur i per això el millor era quedar-se en silenci. L'única esperança era anar passant els dies com si fos l'últim de la seva vida. Un cop va desaparèixer la URSS, la mentalitat d'alguns civils seguia sent igual, ja que és molt difícil canviar a una persona que ha estat oprimida tant de temps. El silenci posterior és comprensible i pot ser que duri uns anys o, fins i tot, tota la vida. Sí que és cert, tal com diu Kapuscinski, que molts a partir de la desaparició no paraven de parlar, debatre, tot eren paraules!
En l'actualitat, la majoria de manifestacions populars ja no són en silenci. Quan es produeix alguna injustícia, aquest silenci es trenca i la gent es manifesta de manera clara i sense cap por perquè sap que el sistema democràtic, en aquell temps impensable, permet el dret a manifestar-se.
Aquests actes solen anar acompanyats d'una banda sonora en forma de càntics populars.
Els protestants mostren cartells reivindicatius que donen un impacte visual i tot això en el seu conjunt reforça la protesta del poble.
Una manifestació molt expressiva mitjançant el silenci és el moment tant emotiu que es crea quan guardem un minut per la mort d'una persona. En definitiva, a vegades val més un silenci que mil paraules.

diumenge, 4 de març de 2007

Que sempre sigui diumenge


Els diumenges. Jorge Semprún inicia el seu relat sobre la seva vivència al camp de concentració de Buchenwald explicant com eren els diumenges, entre música i poesia, no a partir dels seus horrors. Això em va cridar molt l'atenció, diria que el que més de tot el relat. La tranquil·litat per sobre de la desesperació. Una bona tria, una bona manera de veure i d'explicar les coses, però també força difícil; sol passar que les males experiències ens marquen molt més que els bons moments. Almenys a mi, personalment, em passa. Tot allò amarg i dur a vegades oculta altres moments agradables i càlids. Els traumes venen provocats per situacions extremes, “negatives” que ens marquen profundament. I trobo sorprenent que en Semprún, amb aquest trauma sobre la seva estada al camp, tingués aquest valor, aquesta motivació vital per tirar endavant i començar la seva història relatant instants “banals” d'alguna manera, en certa forma agradables tot i el context. Aquestes estones es mostren al llarg del seu llibre amb constants referències al grup de jazz, als moments que recitava poesia amb els seus companys, amb les seves relacions amb les dones... No oblida, però, detalls punyents com el fum del crematori i els crits de l'oficial dient que l'apaguin quan es fa fosc. Fins i tot en el son, aquella realitat viscuda apareix i li enfosqueix la vida i, tot seguit, es desperta atordit. Què és realitat i què és somni? Semprún es refugia en les vies d'evasió que ell ha creat, algunes citades anteriorment; no es tortura constantment amb el passat. Crec que l'autor forma part del grup de persones que veuen l'ampolla mig plena, en lloc de mig buida. Un home valent i amb ganes per viure i tirar endavant, que intenta veure tot allò bo de la vida sense (poder) oblidar allò dolent.

Quan alliberen el camp i Semprún intenta refer la seva vida, s'endinsa en xerrades filosòfiques a les 6 del matí amb antics companys, en alguna que altra festa, en estar amb dones... i se submergeix també en la escriptura, molts anys després. Aquestes són les seves vies d'evasió per escapar del malson de Buchenwald. Crec que és un lluitador i que intenta com pot sortir de l'infern en què havia viscut. Hi ha gent que encarna aquesta personalitat optimista d'en Semprún, però d'altres, després de tal experiència, a causa de la seva personalitat, es tancarien a casa, corpresos i bloquejats per tots els mals records, es tornarien esquerps i bruscos, amb mal caràcter... o senzillament molt silenciosos. Aquest tipus de gent es martiritzarien amb el record, no ho escriurien, o potser si, però després s'adonarien que el record els persegueix, que mai morirà sinó moren ells, així que alguns se suïcidarien, com el cas d'en Primo Levi. “Els que es van suïcidar ho van fer perquè la memòria se'ls feia insuportable”, segons va dir Semprún en una entrevista.
Crec que cadascú té un personalitat més marcada: uns més positiva, d'altres més negativa. En el meu cas sóc una persona que tendeixo a col·lapsar-me o obsessionar-me per males vivències i després les recordo més detingudament que no pas d'altres més bones. No hi ha dubte que acostumem a reaccionar sempre d'una manera en concret davant de determinades situacions, que ens inclinem cap a certs estats d'ànim, però que, en el fons, tothom som tan Semprún com Levi a la vegada. És a dir, per una part, fem tot el possible per recuperar-nos i continuar amb la nostra vida i pensar tan poc com puguem en tot allò dolent, provar d'oblidar-ho o almenys de poder conviure amb allò que hem viscut; d'altra banda també vivim torturats, emmalaltits per aquests records inesborrables, a vegades emportats al límit. Els dos autors s'havien trobat en situacions similars i ho van afrontar cadascú d'ells com va poder, però Levi va acabar optant pel suïcidi. Els records el van arrossegar: les lletres que havia escrit no havien apaivagat tant de dolor. En cap moment jutjo si està bé o malament, simplement vull mostrar les diferents actituds a l'hora d'encarar el passat. De la mateixa manera, per uns potser la escriptura és un mètode terapèutic i alliberador, per uns altres no és més que reviure el passat i recrear-se en ell.
Les nostres vies d'evasió que utilitzem normalment solen ser petites rutines quotidianes: mirar un determinat programa de televisió un dia concret a la setmana, anar a dinar amb aquella persona que fa temps que no veiem, anar a comprar perquè ens ve de gust, anar al cinema... Petites coses que trenquen amb la monotonia, aquelles petites il·lusions que esperem amb ganes al llarg de la setmana i que ens fan oblidar tot allò negatiu. Es diu que l'home postmodern no té grans metes, sinó que les que té són més aviat immediates i efímeres: treure's el carnet de conduir, aconseguir aquella feina, casar-se... Com deia Harold Bloom en L'edat del caos, l'home postmodern necessita bombolles per sobreviure. Construeix petites esferes (és a dir, un petit ordre o rutina) per protegir-se dins del caos. No obstant, és clar que no es pot comparar el motiu pels quals busquem evadir-nos la majoria de la gent (la rutina) i el d'en Semprún (un trauma en majúscules). L'autor desitja pau en la seva ment, calmar l'agitació dels records després dels dos anys viscuts al camp de concentració de Buchenwald; nosaltres, habitualment, busquem una senzilla diversió per oblidar la monotonia, l'avorriment del dia a dia. Volem que sempre sigui diumenge.

divendres, 2 de març de 2007

El periodisme i jo


Fa tres anys que estudio Periodisme. És el que sempre havia volgut fer. Segurament serà una de les coses més trascendentals a la meva vida.
Penso que ara és el moment d’aprendre amb més intensitat perquè, encara que on més s’aprengui sigui sobre el terreny, d’ara en endavant hauré d’emprendre una determinada via en aquesta professió. No només això. Hauré d’emprendre una determinada actitud.

Per això ara haig de prendre’m amb el màxim de seriositat i respecte aquesta professió. Alhora però, cal que no se’m faci gran, cal que segueixi sent jo mateix el qui segueixi creixent dins d’aquestes, noves per a mi, regles del joc. Encara que s’hagin de mantenir les distàncies no es pot perdre mai la personalitat. Sé que això no és tan fàcil però si no, no té sentit, oi?

Joan Simó i Aulèstia, reconegut periodista de finals del segle XIX i principis del XX, alertava en una entrevista amb Irene Polo de quelcom important:

“El bon periodista ha de ser polític. Ha de tenir una idea a defensar perquè la missió del periodista no és només informar al públic sinó també d’orientar-lo. No hi ha més remei que ésser polític. Tots els diaris són d’una tendència política determinada.”

Després de més de seixanta anys exercint la professió i d’ésser un dels primers en escriure a La Vanguardia crec que les seves paraules han de ser molt tingudes en compte. Tot i això desde la meva humil posició considero que estic bastant d’acord amb l’afirmació, tot i que amb matissos.

És important, en primer lloc, reconèixer que no existeix una postura apolítica en el periodisme. Sigui per activa o per passiva s’està transmeten una determinada manera de veure el món. Encara que es vulgui creure que s’és simplement un observador, i que es mantenen les distàncies amb les parts o fonts implicades, sempre s’està exercint una determinada posició. Ningú és neutral.

Per altra banda, crec que és un pèl perillós defensar que el periodista ha d’orientar. Si bé és cert que, en coherència amb el que acabo de comentar, si s’està transmeten una forma de veure el món s’està orientant, penso que el periodista no ha de complir ben bé aquesta funció. Si més no, no ha de tenir la voluntat d’orientar, sinó d’informar segons uns criteris. Una cosa és oferir una determinada visió del món i una altra cosa molt diferent és dir que aquella és la única forma de veure el món, és a dir, indicar com s’ha de pensar.

Un dels valors fonamentals del periodisme és la honestedat. Tot i que considero que la objectivitat és un horitzó, crec que s’ha de caminar cap allà. L’objectiu ha de ser apropar-nos al màxim al que realment succeix, i mostrar amb honestedat la pròpia percepció dels fets, sense voler anar més enllà.

Els diaris de propaganda política, de partit, van existir durant força temps i van tenir una trascental rellevància. Van ser els motors de moltes revoltes, contrarevoltes i multitud de maniobres polítiques. I això demostra el potencial del mitjà.

El que considero clau és que es pot parlar de moltes maneres del que ha passat. Però també es pot parlar del que passarà o del que ha de passar. I aquí és on rau la qüestió. Crec que no és funció dels periodistes parlar en clau de futur, o orientar de cara al futur, sinó parlar del que passa i ha passat. En tot cas, hi ha espais diferents i la informació i l’opinió cal que estiguin ben separades.

Ara que ja no existixen els diaris polítics cal que s’assumeixi. No em semblaria malament que tornessin a existir. Ja que així, com a mínim, si es seguissin respectant els criteris bàsics de la professió, es guanyaria en sinceritat. Però ja no existeixen. I per tant, crec que cal que s’aturi la militància política que fan la majoria dels diaris de l’Estat Espanyol. O si no que, encara que se sàpiga de sobres, que diguin a quins ideals responen i de quin projecte polític són partidaris.

Un altre dels aspectes crucials que senyalava Joan Simó Aulèstia en l’entrevista amb Irene Polo era que el pitjor vici dels periodistes era la mandra. Deia que aquesta era la causa per la que no es deien moltes coses, de que les informacions no fossin gaire rigoroses i que s’allunyessin de la veritat.

Això en una persona jove com jo sembla evident que, ara per ara, és impossible que passi. Però al contrari, estan tan monopolitzats els mitjans a l’Estat que el més fàcil i comòde és evitar les profunditats. És aprendre a escriure de la forma més correcta i amb el contingut més usual. I això, al cap i a la fi, comporta mandra.

Voler mantenir una visió pròpia al marge de les majoritàries esdevé gairebé utòpic. Massa complicat. Tenir passió per les curiositats pot ser lloat, però tenir passió per veure la realitat des d’arrels profundament diferents és quasibé una odissea.

A més, hi ha el valor afegit que comporta el mercat, que obliga a actuar amb molta més rapidesa i amb uns continguts obligatòriament amb sintonia amb el target.

El jovent cada dia té menys inquietuds. Ho demostren múltiples enquestes i, fins i tot, és facilíssim de veure en una facultat de Periodisme. Només cal mirar els debats que hi ha o els llibres que es llegeix cadascú.

Després sempre hi ha qui es queixa que no tenim inquietuds. Doncs jo del que em queixo és de que hi hagi una actitut general negativa cap als que en tenim i intentem dur-les a terme o si més no expressar-les. No existeix permeabilitat per a idees diferents en els espais estàndards.

Però encara que sigui la meva una visió força negativa de tot plegat, això m’anima a no baixar la guàrdia, a que no em venci la mandra. M’anima a intentar forjar-me a mi mateix. Cada dia que passa m’adono que en realitat sé molt poques coses, i que per tant haig de seguir aprenent molt, però això no m’ha de de privar de seguir dient el que penso. Els peixos morts segueixen la corrent.

Si he llegit Irene Polo penso que és perquè va mantenir una actitud molt pròpia i una vitalitat enorme. Encara que fos un context molt diferent al d’ara. Els referents serveixen per aprendre i no per imitar-los. I ella va tenir molta destressa per perfilar un estil propi amb les seves idees.

I és que si no què? Periodisme a la carta?

La precaritzacio laboral a les empreses fast food

Aquest estiu passat, vaig decidir, com molts altres joves, agafar els meus estalvis i marxar a Gran Bretanya a treballar i alhora aprendre anglès. Així, doncs, me’n vaig anar a Escòcia, concretament a Edimburgh. Allí sabia que hauria de baixar el llistó i que acabaria treballant o bé en alguna cadena de fast food o bé en alguna empresa de catering. Al final, després de repartir cinquanta mil currículums i que se’m tanquessin quaranta-nou mil noranta-nou portes als nassos, vaig anar a parar a la que tenia com a segona opció, en una empresa multinacional de catering . Em va sobtar que m’agafessin a la primera ja que portava quasi un mes menjant-me els mocs.
Em vaig posar a treballar, la meva feina era servir el dinar i/o el sopar en un saló als socis d’un estadi de futbol abans, durant i després del descans del partit, en fi, havia de treballar per hooligans alcoholitzats. Abans de treballar, et feien un escàner d’imatge. El primer dia, una noia hindú i jo, portàvem unes sabates – segons l’empresa- inadequades i mentre que a la noia hindú la van fer tornar cap a casa, a mi em van dir que ja podia començar a treballar.
A l’hora d’entrar, et feien escriure l’hora en una llista i, a l’ hora de sortir, també però això era una simple formalitat, perquè, després d’haver-te deixat la pell treballant, et pagaven el que ells volien, és clar, tan si treballaves de nit com de dia, les hores les cobraves igual. Era la mateixa situació que descriu Wallraff: “M’assabento ( l’Alí) que les hores nocturnes i les hores extres només es comptabilitzen com a hores completes, segons que diuen unes directives laborals confidencials. És dir, es fa un capmàs, segons que passi de mitja hora o no hi arribi. Però la majoria de vegades tiren cap avall”.
L’empresa t’havia de pagar per setmanes, però només van començar a pagar a uns quants privilegiats- entre els que m’incloc- al cap d’un mes i només algunes hores. Això ho feien perquè sabien que molts empleats eren estrangers i que potser tornarien al seu país sense veure ni un ral. És a dir, era una empresa que s’aprofitava i estafava a aquells europeus que venien a Escòcia durant l’estiu a aprendre anglès.
Quan alguns dels empleats ens vam donar compte que ens estaven prenen el pèl, vam anar a veure als managers unes quantes vegades, aquests sempre intentaven desfer-se de nosaltres. Ens deien que ja ens havien pagat, que devien ser problemes del banc, i, és clar, després anaves a veure al banc i et deien que no els hi havia arribat cap ingrés. Aleshores et tornaves a dirigir a l’empresa i et deien que o bé ho cobraries la propera setmana, o bé que ja estava ingressat. La qüestió era marejar-te com una baldufa. Exactament el que descriu Wallraff quan parla del cas d’Osman Tokar “ Cada setmana, l’Adler ens descomptava unes quantes hores, per aquesta raó el vam anar a veure. Aleshores ens va dir : “Rebreu la resta el pròxim cop que passem comptes”, però tampoc ens ho va pagar. Llavors vam tornar a presentar-nos-hi i ens va dir “la propera vegada, la propera vegada” sempre se’ns treia de sobre com podia” .
L’última vegada que vaig quedar amb un manager- en teníem tres -, aquest no es va presentar, i a l’ hora de preguntar a la noia d’informació - que treballar per l’estadi i no per la cadena de catering- per què no s’havia presentat, va arrufar el nas i em va dir que no era la primera vegada que els empleats es venien a queixar pel fet de no haver cobrat i que no tenia cap telèfon de contacte amb els managers. Cada cop feia més ferum a estafa. Vaig decidir començar a investigar. Per començar, vaig buscar informació per l’internet, i vaig descobrir que aquesta empresa havia explotat a presos, els havien fet treballar a canvi d’una misèria. Però: a qui li interessa defensar que el que els hi passa a quatre presos arreplegats? També vaig trobar queixes perquè contractava joves de menys de setze anys per rendibilitzar costos. Però: a qui li interessen els joves mal educats? Vaig arribar al límit que fins i tot a la sopa em trobava el nom d’aquesta empresa. Abans d’anar a dormir, contava les seves inicials en comptes d’ovelles. Fins i tot, un dia per casualitat, em vaig posar a veure una pel·lícula Super size me de Morgan Spurlock, i van esmentar l’empresa com a servei de catering que utilitzava productes de nefasta qualitat. Així doncs, aquesta companyia no només ens havia mentit i explotat als treballadors, sinó que, a més, es feia passar per un servei de luxe i de categoria quan la realitat era que els seus productes eren de la qualitat del menjar fast food.
Més tard, vaig intentar buscar les seves oficines a Edimburgh per almenys anar- los a fer una visita i treure tota l’ emprenyada que portava dins. Resulta que les oficines d’aquesta empresa estaven a una direcció inexistent i que unes altres oficines es trobaven a tres-centes iardes d’Edimburgh. Ni tenia diners per anar amunt i avall, ni tenia ningú a qui queixar-me, ni tenia cap lloc on demanar explicacions. Els empleats i els managers ens movíem mitjançant xarxes sense cap vincle burocràtic. Amb qüestió de segons, amb quatre trucades avisant del lloc i l’hora, ja tenien tota la plantilla preparada. Era la mateixa manera de funcionar que tenia l’Adler (el capatàs de l’Alí -Gunter Wallraff-) alhora de reunir els immigrants.
Les reaccions davant l’estafa van ser diverses. Recordo una parella que van anar a la policia amb la intenció de denunciar-ho i allí els hi van dir que no es podia fer res, i que no els recomanaven fer la denúncia perquè es gastarien molts diners amb advocats i amb viatges a Escòcia. Havíem estat víctimes d’un frau que no era comprovable ( Penseu que no tenia ni una còpia del contracte perquè a Escòcia és normal que et posis a treballar sense haver firmat un contracte, sobretot en aquest tipus de feines). La sensació d’impotència em menjava per dins.
Aquesta empresa, com moltes altres, juguen a tenir la carta de la LA INDEMOSTRABILITAT. La mateixa carta de jòquer que utilitzava l’Adler amb la seva política: “En el meu negoci ningú no sap què passa o deixa de passar. L’únic que ho sap sóc jo i aquest és l’avantatge” . La indemostrabilitat és una paraula que encara és més imperdonable i condemnable quan la persona s’hi juga la salut a la feina com el cas de la central nuclear que explica Wallraff. Com poden demostrar els immigrants que corren el risc de patir càncer per culpa d’haver treballat arriscadament en centrals nuclears si el càncer se’ls desenvoluparà 20 o 30 anys més tard?
Amb la meva experiència no em pretenc comparar amb els immigrants. No és el mateix treballar per aprendre anglès que treballar per sobreviure. El que pretenc demostrar és que hi ha empreses que s’aprofiten dels més dèbils, dels col·lectius de risc com: els menys qualificats, els immigrants i els joves, entre altres.
El panorama laboral a escala mundial és desolador. Però filem més prim. A Europa, hi trobem, per una banda, els immigrants que treballen de manera il·legal, tant els homes a les plantacions com les dones netejant les cases. I, per l’altra, tindríem la qüestió que ens ocupa ara, les empreses de treball temporal o bé cadenes de menjar ràpid que serien el tòtem del capitalisme més salvatge i groller.
Com es podria evitar la precarització laboral d’aquestes cadenes de restaurants i caterings de fast food?
L’Estat hauria de controlar més el funcionament d’aquestes empreses però no tant en el sentit de controlar la legalitat dels seus empleats, ja que quasi sempre actuen dins la legalitat, sinó en el fet de controlar les condicions de treball, la qualitat (per exemple: que totes les hores i mitges hores siguin pagades, que es controli el risc d’accident, reforçar el seu a pares i mares de família). Potser una bona solució, tot i que utòpica, seria augmentar i reforçar la figura de l’ inspector de treball. Però, no diríeu que l’Estat fa massa la vista grossa amb aquestes empreses? Sembla com si aquestes empreses coneguessin tan bé les normes que sabessin perfectament com no enganxar-se els dits. Això fa que actuïn en total impunitat. Quan s’han observat algunes irregularitats en aquestes empreses, aquestes han pagat la multa i aquí no ha passat res. Qui paga mana.
En segon lloc, la gent hauria de ser més crítica amb aquestes establiments. No ens enganyem, els clients tenen part de culpa i els consumidors escullen aquests establiments perquè la publicitat els pinta com no són. Si mirem en detall la qualitat i la quantitat dels productes, el dinar ens costa car. A més, tots sabem que les condicions de treball dels empleats són pèssimes. Si tothom fes un esforç per anar a dinar, per exemple al bar PACO (joia del nostre país i que cada cop està més en extinció, també s’ha de dir) en comptes del McDonald’s potser els empresaris de les cadenes de fast food veurien que les seves condicions laborals i empresarials no són una bona política d’empresa.
Per últim, m’agradaria destacar el perfil de l’empresari que defensa la política de “els beneficis van per davant de tot” i convidar-vos a imaginar-lo. Us el heu imaginat? Jo me’l imagino assegut al seu despatx de Manhattan, arribant a la cinquantena d’anys, amb una exuberant corba de la felicitat, insensible, inhumà, indolent i tots els “ins” acompanyats d’adjectius emocionals que se us puguin acudir. No obstant, aquest empresari us el heu d’imaginar multiplicat per deu mil..., perquè, tal com diu Wallraff referint-se a l’Adler, “no pretenc presentar-lo com un dimoni, perquè ell és un dels milers de coadjuvadors i beneficiaris del sistema d’explotació il·limitada i de menyspreu humà” . No ens enganyem. Hi ha empresaris que s’han fet rics jugant brut. Per sort, no tothom té tant estómac.

El sentit de la vida en un règim totalitari

Al llibre El Imperio, de Ryszard Kapuscinski, se’ns presenten diversos personatges que pateixen la repressió d’un règim totalitari. En aquesta situació, es produeix una crisi general del sentit. La vida de les persones perd el seu sentit. Les persones ja no tenen una raó per la qual val la pena lluitar i, fins i tot, donar la vida.
Aquesta falta de sentit de la vida deixa pas a una buidor, que el filòsof francès Gilles Lipovetsky descriu en la seva obra La era del vacío. Aquesta buidor es fa insuportable, de manera que la gent ha de buscar sistemes d’entreteniment. Això crea una societat anestesiada o societat del divertiment.
Un exemple en el llibre de Kapuscinski és el moment en què diverses persones es reuneixen a casa d’un amic del protagonista per tal de veure un partit de futbol a la televisió. La mala qualitat de la imatge no permet ni tan sols distingir els jugadors, però només pels colors de les espurnes que salten ja saben si ha marcat el Dinamo de Kiév o l’Spartak de Moscou.
En l’era de la buidor no podem resistir ni el silenci ni la soledat. Un silenci que era molt present a la URSS ja que, com explica el protagonista, qui parlava massa o feia moltes preguntes era sospitós. La gent procurava, per tant, parlar el mínim i passar desapercebuda.
Lipovetsky relaciona l’era de la buidor amb la mort de Déu. La mort de Déu coincideix amb la mort del sentit. Desapareix el sentit col·lectius i es construeixen sentits individuals i a curt termini. Cadascú lluita pels seus propis interessos. A El Imperio comprovem que la gent ja no lluita per uns ideals comuns, sinó que lluiten per a aconseguir fins més immediats i personals, com l’alimentació o la seguretat: “lo único que importa a la gente es llenarse la panza”.
Aquest sentiment de buidor que pateix la societat té diverses conseqüències. Per començar, moltes persones poden patir depressions relacionades amb el sentiment de falta de sentit en les seves vides. A més, la sensació de buidor pot explotar en forma de malestar social, la qual cosa pot traduir-se en violència i vandalisme. Per acabar, la sensació de buidor crea una societat estàtica, autocomplaent, una societat sense horitzons que no troba motius per a esforçar-se.
De tota manera, no podem dir que la societat descrita per Kapuscinski sigui una societat totalment anestesiada per la buidor, ja que alguns dels personatges que ens mostra també estan interessats i preocupats per la situació que viu el seu país, llegeixen llibres sobre el tema i realitzen reunions al respecte.
Un llibre que llegeix un dels personatges diu “la esclavitud humilla tanto a la gente que ésta acaba amándola”. Podem entendre que aquesta afirmació es refereix al síndrome d’Estocolm, estat psicològic en què la víctima d’un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. En el cas d’El Imperio, les víctimes són totes les persones que van ser portades als lagers on havien de fer treballs forçosos. Aquesta forma d’esclavitud degradava i humiliava les persones de tal manera que la gent acabava per acostumar-s’hi i, fins i tot, tenia por del dia en què aquella esclavitud acabés. Què farien llavors? Sense casa, sense treball, sense família ni amics. Com a mínim al lager tenien els seus companys de treball i un lloc on dormir. Els esclaus acabaven estimant la seva esclavitud.
Segons Lipovetsky, en la societat postmoderna Déu ha mort. Això ha portat a una crisi en el sentit del deure. Tothom té consciència dels seus drets, però no dels seus deures. La religió marcava unes normes i amenaçava amb un càstig a qui no les seguís. Però després de la mort de Déu ja no hi ha cap càstig i la gent es pregunta: per què ho he de fer?
A El Imperio, però, Déu no ha mort per a tothom. Si bé es cert que molta gent està més preocupada per menjar que per complir els seus deures religiosos, també hi ha persones que llegeixen la bíblia i que estan disposades a lluitar per uns ideals, com Mijaíl, que està disposat a allargar la vaga a la mina on treballa encara que hagi de passar fam.
Per acabar, si bé és cert que la societat que va viure el règim totalitari de la URSS va patir una crisi general del sentit de la vida també ho és que van haver persones que no van deixar mai de lluitar per tal d’aconseguir el final del règim i la llibertat del seu país.

Estrès paral·lel


En una societat com la nostra, nerviosa, estressada, impacient… certs moments d’espera ens poden irritar. No sabem estar sense fer res i encara menys quedar-nos asseguts esperant una resposta a un fet que ens incumbeix. En aquest cas, Ryszard Kapuściński a El Imperio es va haver d’esperar durant quatre dies a l’aeroport de Yakutsk fins que el seu avió pogués sortir rumb a Magadán, que en aquells moments estava sepultat sota la neu. L’autor descriu minuciosament tot el que passa al seu voltant durant aquest temps, fet que es pot aplicar calcadament a la forma en què qualsevol de nosaltres viuria aquesta situació: “Estando de viaje, la persona vive todo el tiempo en un estado de tensión, de nervios, de miedo a que las imprevistas paradas e interrupciones le hagan perder alguna conexión, alguna reserva, momento en que se producirá un drama, una desgracia...”
¿Vivim tots de la mateixa manera aquestes esperes? Realment diria que no. Altres tipus de societat no tenen aquest tipus de vida tan estressant com la nostra, i no perquè no hagin de fer tantes coses com nosaltres, sinó per la forma de viure que han après a portar. Potser la mateixa situació en la que es troba Kapuściński, la nostra societat la viuria d’una forma similar, és a dir, nerviosos, impacients... Però tenint una vida més relaxada no arribaríem a aquest punt d’estrès en certs moments.
Sense anar més lluny, i havent passat tots els anys uns dies de les meves vacances en un petit poble de Sòria, Mezquetillas, puc afirmar que el mode de viure és molt diferent al d’una ciutat. En els pobles, i com acostumem a dir tots, són ‘lents’, o millor dit, a nosaltres ens dóna aquesta impressió, perquè som de món urbà. Ho pensem perquè comparem la seva rapidesa del fer les coses amb la nostra. Allà no esperis asseure’t en la terrassa d’un bar i que t’atenguin en un moment, o poder circular pels carrers del poble sense que algú no hagi deixat el cotxe al mig per parlar amb algun veí. ‘Van amb la calma’, no tenen pressa.
En un altre apartat del llibre, l’autor explica que en la nostra societat resulta espantosa i insuportablement avorrida la inactivitat, el quedar-se assegut sense fer res. Però, “¿Es que no pasan el tiempo de esta manera tan pasiva i apática millones y millones de personas en este planeta?” , es pregunta. Sí, la resposta és sí. Ell fa referència a certs llogarets de l’Amèrica del Sud o l’Àfrica, i jo torno a comparar-ho amb aquest petits pobles que trobem al llarg de la península. Quanta gent, sobretot persones grans, no es passen hores i hores en una cadira a la plaça de la vila? Per a ells és una forma de viure, com per a nosaltres és estar pendents tot el dia d’un rellotge. Per això no hem de criticar-los, ells han après a viure d’una manera i nosaltres d’una altra. Jo no crec que ara fos capaç d’anar-me’n a viure a un poble, però no perquè no m’agradés, sinó perquè crec que ‘no en sabria’. Penso que les persones que hem estat criades al món urbà necessitem més moviment que la seva tranquil·litat. De la mateixa manera que a la persona de poblet li causaria un gran estat de nervis viure en una metròpoli.
Totes aquestes societats que nosaltres les classifiquem com a tranquil·les també pateixen nervis, ansietat... però crec que és en un grau diferent al nostre. Per a ells serà un estrès molt alt el que patiran en algun moment, però perquè el comparen amb la seva forma de viure anterior, amb la tranquil·litat que poden tenir quan estan sols al poble sense sorolls ni gairebé gent. I nosaltres el comencem a graduar molt més amunt, perquè mai tenim aquesta calma en una ciutat.
Per tot això, i estant d’acord amb Kapuściński, les persones urbanes no sabem estar-nos quietes, som impacients per naturalesa. Envejo totes aquelles persones que poden estar assegudes durant hores en una cadira pensant que no estan perdent el temps. Tots tenim reptes en aquesta vida i aquest és un dels meus, asseurem en una cadira i deixar passar el temps sense pensar en tot allò que tinc pendent per fer.

Das Radikal Böse

“Los que se suicidaron lo hicieron porque la memoria se les hizo insoportable”.

Semprún

Fue el propio Semprún quien dijo, refiriéndose a la etapa de la Transición, que se puede decretar la amnistía pero no la amnesia.
Al igual que ocurre en las tragedias de Shakespeare, los recuerdos acaban por llamar a la puerta de nuestro sueño: mañana en la batalla piensa en mí, nos dicen también a nosotros, como a Ricardo III, los fantasmas de nuestra historia. No hay amnesia posible: el pasado reclama, a veces como un incómodo invitado, su sitio entre los presentes, hoy.
Semprún no nos ahorra un testimonio del horror al que no nos podemos acostumbrar pese a la lectura de muchos otros testimonios de supervivientes. Testimonio que, me parece, cumplen más con el propósito obsesivo de su autor de comprender lo incomprensible que le ha sucedido antes que con el de informar, alertar o sensibilizar al mundo. En esto creo consiste esta obra literaria, porque su vida ha sido una lucha para asimilar lo inasimilable.
¿Por qué decide Semprún escribir esta novela casi cuarenta años después de ser liberado de Buchenwald?, ¿porqué antes de tratar su trágica vivencia en un campo de concentración nazi aborda tantos otros temas de nuestra historia reciente, antes y después de ese suceso?. Wittgenstein, en el postulado 6º del Tractus Logicus Philosophicus dice: “La muerte no es un evento de la vida, la muerte no se experiencia”. El autor no ha vivido la muerte pero, a través de la constante muerte ajena que sucedía a su alrededor, los supervivientes de los campos sufrían la experiencia de la aceptación inrreductible de la muerte propia, un paso sin retorno que no es la muerte sino una manera de estar vivo, pero siendo tan sólo un espectro de lo un día fueron. Personas condenadas a vivir sin esperanza, pasión, alegría o deseo; un estigma de por vida que conduciría a muchas de ellas al suicidio al no poder tolerar este sin sentido.

En Buchenwald y en tantos otros campos de concentración (desde que los crearan los españoles en Cuba por primera vez) das radikal böse ha consistido en negar a sus residentes las propiedades fundamentales del ser humano y de la vida, que los hacían precisamente humanos y estar vivos: amor, fraternidad, felicidad, pasión, compasión, el deseo y la voluntad de vivir.
¿Qué le sucede a una persona que ha aceptado la muerte cuando sobrevive, cuando las la constante amenaza de la muerte desaparece de su vida diaria?
El autor lleva una vida suspendida entre dos estados –el de la vida física, pues tiene un cuerpo con necesidades biológicas, y el de la muerte existencial, pues su alma y su mente no encuentran una razón de ser. Semprún trata de volver a la vida a través del trabajo, la lectura, la militancia política, los amoríos; en fin, del olvido del pasado a través de una vida intensa, clandestina y anónima (parecida a la de los campos en ciertos aspectos) durante mucho tiempo, que le ayuda a mantener la mente ocupada para no recordar constantemente el mal. Aquel mal radical que Kant definía como la carencia de valores en la conducta del hombre. En estas condiciones el hombre mata sin escozores de conciencia, vive sin compasión. Acaso muere indiferente porque si la vida ajena no tiene valor, la propia tampoco la tiene.
El daño físico, Semprún, se recupera poco después de ser liberado, pero desde el primer día de la salida del campo y el primer momento en el que es consciente del daño existencial, moral, que ha sufrido (seguramente tras el primer intento de comunicarse sin éxito con los soldados británicos y especialmente con el soldado francés). Inicia un proceso de reconstrucción de sí mismo, para dar de nuevo sentido a su vida y a lo que ha vivido como cautivo, que le llevará décadas y del que es posible que no llegue a recuperarse nunca.
Creo que llegados a este punto puedo intentar establecer un paralelismo entre su vida tras recuperar su libertad, hasta el momento en el que finaliza este libro, con la propuesta de Eugène Marcel Proust en su obra À la recherche du temps perdu.
En ella los personajes intentan resolver el enigma del sentido de la vida, de sus vidas, de tres formas distintas, pero fracasan.
El primero es “el camino de la nobleza, del título, el derecho de nacimiento y la hidalguía”. La veían como el pegamento que mantiene unida la sociedad, cualquier sociedad en cualquier época. Creen que la aristocracia más importante es la nobleza del carácter, pero todo resulta vacío.
Semprún desestima esta posible vía ya en su juventud, pues sigue la senda del idealismo y la utopía del comunismo, militando en los maquis comunistas de Francia, por lo que es detenido y encerrado en Buchenwald, tras los pertinentes interrogatorios y torturas.
La segunda vía que propone Proust es “el amor; el amor sentimental, el sentimentalismo por las cosas familiares, a la memoria misma y la gente que pasa a formar parte del reino de las cosas familiares”. Al ser liberado, Semprún intenta vivir un nueva vida, olvidando lo vivido en los últimos dos años, entregándose a la pasión por sus autores favoritos, el amor por sus obras y la necesidad de practicar una militancia activa en el PCE, para justificar su ideología y el sentimiento de descontento hacia el nuevo régimen franquista en España y sobre todo para que la lucha y el sufrimiento, tanto suya como de tantos otros como él, no caiga en el olvido y tenga algún sentido, pero igual que los personajes de Proust, fracasa, pues eso no es realmente lo que desea, o cómo lo desea.
La tercera vía es la del arte y la música aunque en este caso no he conseguido encontrar una vía de conexión directa con el autor de la novela de Semprún. Podríamos concluir que el escritor español encuentra la belleza, que no la verdad, gracias a sus casi obsesivas lecturas y su interés por cualquier forma de manifestación del conocimiento humano, que a pesar de que lo enriquece enormemente como persona, no le lleva a la felicidad ni le proporciona la solución para poder deshacerse en parte de los fantasmas de su pasado y comprender lo que le pasó.
Fracasadas las tres vías, Proust expone una posible solución para desvelar el sentido de nuestras vidas. “El único viaje auténtico, la única fuente de la juventud, se encontrará no en viajar a tierras extrañas sino en tener ojos , en ver el universo a través de los ojos de otras personas, de un centenar de personas, y ver los cientos de universos que cada uno de ellos ve, que cada uno de ellos es”. La consciencia escapando a los límites de la consciencia.
Semprún necesita cuarenta años para poder comprender mínimamente lo que le sucedió, escuchar a otras personas que tuvieron sus mismas vivencias o similares a las suyas, para poder compararlas y buscar la verdad de cada una de ellas y sobre todo de su propia vivencia. Cuarenta años para comprender el mundo y huir del idealismo utópico y acercarse al mundo real, el que pisa y no el que hay en su cabeza. Son años para redescubrirse a través de los ojos de otros y cuestionar su mirada de juventud respecto al mundo, con los ojos de otro.

En ese largo plazo, debió renegar de la ideología que reconoce como asimilada a la que lo persiguió a él. “El nazismo y el comunismo son la misma cosa a tal punto que Buchenwald siguió prestando servicios al totalitarismo comunista de Alemania Oriental como antes lo hizo al totalitarismo nazi”.
Semprún logró encontrar el sentido de su vida a través de la escritura, pero necesitó más de cuarenta años para alcanzar la verdad y comprender lo que debía hacer y eso es ¿La escritura o la vida?, la primera piedra para levantar un muro que oculte y le ayude a superar, pero no olvidar aquel trágico suceso que lo convirtió en un ser diferente al que maqui que fue detenido en Francia por la Gestapo en 1943.
El olvido tiene un precio; porque el olvido de Semprún implica negarse a escribir. La escritura nace del corazón y el corazón no olvida su condición espectral. La paradoja se pone en evidencia: vivir es la negación de la propia existencia, pero escribir es la confirmación, por dolorosa que sea, de la existencia propia. Él plasma en el papel, no la descripción testimonial, sino el horror que aún pervive en el propio ser. Tiene un compromiso consigo mismo que no se logra con el artificio del olvido.

Eivissa o el Paradís

“És Eivissa. Però, psst!, no ho feu córrer, que ens l’hem de guardar només per als elegits”. Això ho deia Irene Polo l’any 1935. En l’actualitat quedaria sorpresa de com s’ha fet córrer. Ara és una illa que es coneix a tot el món, tot i que per motius diferents. Abans Eivissa era coneguda pels seus paisatges, les seves platges, la seva tranquil·litat... mentre que ara l’illa és coneguda, a banda de les seves platges, per la seva festa. Eivissa ha passat de ser l’illa de la pau i la tranquil·litat a ser l’illa de la festa contínua i del no parar.
Abans la gent anava a l’illa a descansar, a relaxar-se i a gaudir de la natura, mentre que ara la gent hi va a gaudir de la festa i, fins i tot, consumeix substàncies per tal que el seu cos pugui aguantar més hores el ritme trepidant de la marxa eivissenca.
A Eivissa la festa comença a las dues de la matinada, hora en què se sol entrar als clubs nocturns (Amnesia, Space, Privilege, Pacha, el Divino, etc.). Cap a les set o vuit del matí tanquen aquests clubs i obren els afters (Space, DC10, etcètera). La festa segueix en aquests locals fins a les quatre o sis de la tarda, hora en què la gent es dirigeix cap a la platja d’En Bossa per seguir la festa al famós Bora-Bora, un xiringuito a peu de platja on la festa dura fins a les dotze de la nit. En sortir del Bora es tanca la jornada de festa o es comença directament la següent, i així fins que el cos aguanti.
Però què és el que ha provocat aquesta gran transformació de l’illa blanca?
Segurament, aquesta transformació vingui donada pels canvis que ha experimentat la societat en els darrers temps, pel pas d’una societat moderna a una societat postmoderna.
Actualment vivim en una societat plena de presses i estrès, plena de pressions i de normes que hem de seguir per ser acceptats per aquesta societat. Així, s’entén que la població necessiti un lloc on poder alliberar-se; on ser lliure de fer el que vulgui, quan vulgui i de la manera que vulgui, sense ser jutjat pels altres o pensar en el què diran. I aquest lloc és Eivissa. A l’Illa Blanca cadascú vesteix com vol, amb robes que potser mai portarien per sortir per la seva ciutat, però ningú no s’estranya ni s’escandalitza per com van vestits els altres. D’altra banda, a Eivissa la majoria de la gent consumeix substàncies per tal d’alterar el seu estat mental i gaudir al màxim de la festa, tot i que, segurament, mai provarien aquestes substàncies a casa seva, ja que seria massa desfase en la rutina de la nostra societat. Com diu el milionari barcelonès descrit per Irene Polo, Eivissa és un refugium peccatorum, on pots cometre els pecats que no comets a casa teva.
En definitiva, Eivissa és un lloc on desconnectar del món real i viure noves i intenses emocions. Com deia Irene Polo “allí t’oblides de l’altre món, tant te fa que sigui molt gran com que no existeixi”. En aquells temps, però, s’oblidava de maneres diferents a les d’avui.
De tota manera, hi ha detalls que es gaudeixen igual ara que fa setanta anys. Parlo, per exemple, de les meravelloses postes de sol a la badia de Sant Antoni. Com ho descriu Irene Polo “quan el sol es pon, l’atmosfera (...) es posa tan espessa de colors que us arribeu a creure que si remenàveu una estona la mà enlaire, se us enrotllaria l’arc iris als dits com una serpentina.” Avui dia la gent encara es reuneix cada tarda als diversos cafès (Cafè Mambo, Cafè del Mar...) que s’han instal·lat a les roques davant el mar per veure el magnífic espectacle que la naturalesa segueix mostrant cada tarda durant la posta del sol a Sant Antoni.
També continua intacte des d’aquella època l’esperit de bondat i de bon rotllo en tota l’illa. Mai he vist una baralla ni res semblant a Eivissa. Tothom hi va a divertir-se, a passar-ho bé, a conèixer gent i a gaudir dels altres. Polo l’anomena “Illa Santa” perquè diu que no hi ha cap bèstia que et faci mal, i aquest concepte crec que es pot aplicar en l’actualitat.
En aquesta transformació brutal de l’illa han intervingut la civilització i la colonització dels estrangers, ambdues nombrades per Irene Polo. S’ha passat d’un paisatge de casetes blanques amb teulades ondulades a un paisatge ple d’hotels de més de deu plantes, restaurants, bars, clubs, etcètera. I llocs on fa anys només hi vivien indígenes han passat a ser colonitzats per estrangers, com és el cas de Sant Antoni, que té un carrer de pubs on només hi ha guiris, així com en les dues discotèques més importants del poble (Eden i Es Paradis). A més d’aquests llocs específics per a guiris, per tota l’illa trobem repartits una gran quantitat d’italians i, en menor mesura, argentins i uruguaians.
Per acabar, m’agradaria donar la raó a Irene Polo quan, en les seves postals, diu que Eivissa “és un somni! Ja veureu! Us n’enamorareu i ja no ho podreu oblidar: cada any haureu de venir-hi una vegada com a mínim... això si no us hi quedeu!”, ja que Eivissa, per molt que hagi canviat, continua sent el Paradís.

Llarga vida a la faldilla!


És absolutament cert que la moda es transforma per seguir viva. Tot torna després dels anys per mantenir la idea de la creativitat, encara que en realitat no n’existeix cap. L’objecte de moda va ser inventat per uns altres molt abans de tu. Ara només et queda apropiar-te d’ell per renovar-lo i adaptar-ho als nous temps.
Cap a començaments del segle XX van sorgir els mitjans de comunicació necessaris per a difondre les notícies sobre les noves tendències de moda que anaven naixent. A fora d’Espanya revistes com Vogue (1892, Nova York) i la Gazette du Bon Ton (1912-1925, París) van establir un nou sistema per informar al món dels nous avenços en la moda.
A Catalunya, Irene Polo des de la Rambla (1931-1935 Barcelona) escrivia diferents articles sobre els usos de la moda a la societat catalana.
Monsieur Giuseppe Anselmi, “un milanès totalment afrancesat”, tal com ens explica l’escriptora barcelonina al seu llibre La fascinació del periodisme en la crònica “la faldilla viu les seves últimes hores. Un dibuixant de modes de París a Barcelona”, arriba a la ciutat comtal per introduir les seves noves idees creatives.
París és una de les poques ciutats que ha ostentat el títol de capital de la moda durant generacions. Són els inventors de paraules com chic, couture o com no la que ha causat més furor, el glamour. Llavors nosaltres ens apropiem d’aquestes paraules que ens sonen tan fines per a fer-les servir en el nostre vocabulari. Ens creiem fashion, és a dir, que estem a la moda i actuem o de vegades pensem tal com ens assessoren aquests gurús del vestir.
Irene Polo es va escandalitzar quan el senyor de París es va aventurar a confessar-li un secret, “S’acosta el pantaló femení. La faldilla agonitza; viu les seves últimes hores”. Era evident, doncs, que les dones de la alta burgesia catalana, això sí: les que s’ho podien permetre, esperaven ansiosament que la ciutat de l’amor els expliqués les últimes novetats en estil de vestir.
La imatge femenina de la moda d’aleshores estava canviant. Les dones buscaven més comoditat. Els pentinats van passar de ser laboriosos recollits a tallats curts a l’estil garçonne. Les faldilles es feien més curtes, ja no agradaven els volums. Elles es veien i es sentien millor esveltes i més juvenils.
Gabrielle (“Coco”) Chanel va tenir un paper decisiu en tots els terrenys que la moda abasta. Com a gran exponent que representava de l’alta costura del París dels anys vint i trenta va dissenyar roba còmode, senzilla però a la vegada elegant. Una nova manera de vestir i un estil per a aquelles dones que volien tenir una vida activa. El segle XX és un dels més esplendorosos per a la moda femenina, on el vestit va ser el fil conductor cap a la transformació de la dona, un nou pas cap al seu alliberació.
Algunes actrius de Hollywood com Marlene Dietrich o Greta Garbo portaven vestits despampanants i actuaven com un nou exemple a seguir per a totes aquelles dones que estaven a l’última quant a tendències de vestir. Va ser una petita desgràcia per a les revistes d’alta costura parisina que van perdre lectores davant l’expectació que les pel·lícules i les noves muses causaven. No seria fins després de l’alliberament de la ciutat de París després de la Segona Guerra Mundial que la indústria de moda parisina va tornar a reemprendre la seva activitat.
Tornant a la faldilla, i, reafirmant-me en la idea de que tota moda torna ja que tendim a ser creatius renovant el que a priori uns havien inventat, als anys seixanta torna a aparèixer, aquesta vegada en una versió més curta, la “mini” , creada per André Courréges (1965), que va a ser un altre cop acceptada per l’alta costura. Les dones portaven ja pantalons com a peça de vestir informal, però de nou es va estendre l’ús de la nova faldilla. Als anys noranta la roba d’època i la de segona mà es posen de moda i fins i tot les peces de roba nova desgastada es van convertir en de les més apreciades.
Actualment, els dissenyadors continuen buscant noves formes per a les seves creacions. Hi ha faldilles extremadament femenines, altes de cintura o baixes de maluc, voluminoses en forma de globus o fins i tot estilitzades en forma de tub. Tornen a ser un objecte de desig per a totes aquelles dones que busquen les últimes tendències.
Per anar a la última retornem al passat, a mil estils diferents que unes altres com Irene Polo van lluir en una altra època. No som encara prou intel·ligents per inventar una peça nova sense agafar característiques d’unes altres. La còpia és la tècnica més fàcil a què podem recórrer.
Ara, des de la distància, ens tornem a apropiar del que París ens deia que havíem de lluir.
El Monsieur Giuseppe Anselmi es va equivocar, la faldilla no va morir, torna i retorna en mil versions formes, colors i estampats diferents però sense deixar de ser en essència el que és, una de les primeres peces de vestir que es van inventar. Llarga vida a la faldilla!