Luis Barceló: "Cada dia torejo amb la ment"

És un home distingit, un cavaller. Això és el primer que penso quan l'ex-torero, en acomiadar-se en finalitzar l'entrevista després de la conferència, m'agafa la mà i s'inclina per fer-me un petó, tot somrient, un petó que no s'arriba a produir. D'en Luis Barceló emana aquesta elegància, no només pel que fa als seus modals, sinó també ho palpem en la parla i en la vestimenta. Porta una camisa rosada, una corbata morada i un conjunt jaqueta-pantaló negre. El cabell gris està perfectament pentinat cap endarrere, amb clenxa. Es nota que és presumit i que aquest bon aspecte no ha estat qüestió d'una simple estona d'esmerç. Té un nas prominent, uns llavis molsuts, uns ulls rodons i profunds. Quan parla ho fa amb fermesa i la seva veu és profunda, fins i tot una mica greu.

Barceló, que va exercir de torero durant vint-i-dos anys, té una filla que ha realitzat una tesi doctoral sobre els toros des de l'àmbit de la Psicologia. Ell recorda que la seva passió començà a sorgir quan tenia uns 13 o 14 anys al veure una corrida. L'ex-torero sembla retornar al passat amb nostàlgia i afirma que tots els dies toreja amb la ment. Ell reivindica aquesta professió dient que “és un art per aquell que ho sent i que ho interpreta” (afegeix varis “olé!”) enfront de la visió negativa de molta gent que “ho associa al franquisme i a la dictadura”. Tot i així, Barceló manté que és una tradició que prové de molt més endarrere en el temps, que es remunta cap allà als segles XV – XVI i que, a més, va començar amb fins benèfics. Es mostra comprensiu, segons diu, amb la posició que adopta una part de la societat de no veure ètic el fet de torejar, però afirma que part d'aquesta opinió sorgeix del desconeixement. “Els toros també moren per alimentació. El fi és el mateix. Entenc aquesta sensibilitat, respecto la persona que veu duresa i cruesa i que ho critiqui, perquè és cruel. Però el toro ho fa perquè li agrada, com el cavall que salta obstacles”, argumenta el ponent. Sí, jo estic en desacord amb les seves idees, però la manera en què s'expressa no és la d'aquell que pretén imposar el seu criteri ni es mostra enfurismat ni s'exalta perquè els altres no pensen com ell, sinó que parla amb tranquil·litat, segur d'ell mateix. I això em crida l'atenció particularment. Em fixo, a més, que presta atenció als altres ponents i em sembla entreveure que sent admiració vers l'aventurer Nil Bohigas. L'ex-torero va afirmant amb el cap i sembla sorprès, segons es pot deduir dels seus moviments de la cara i expressions, per les proeses de l'esportista. Finalment, ho verbalitza i en lloa el mèrit, tant pel seu valor com la dura prova d'enfrontar-se a la soledat en un repte tan difícil com va ser creuar tot sol una enorme extensió del Pol Nord.

Luis Barceló compara la seva antiga professió amb altres esports. Ell recalca la importància de les festes de braus ja que és un lloc on totes les ideologies estan juntes i tothom està d'acord, a diferència d'altres esports (en referència als partits de futbol). L'ex-torero defensa amb contundència la seva passió. És un home d'idees clares. Un home elegant, però la paraula que més li escau és distingit. Em recorda molt al Rei Joan Carles, encara que no m'imagino el Rei fent de torero, però sí Luis Barceló ocupant el seu lloc.